algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 13.38°
15°

Sexisme i Capacitisme: envers l'assistència personal i sexual

Seguint el que es va encetar la setmana passada, envers el cos i les dimensions de proximitat, cura, atenció personal i col·lectiva, aportam una altra perspectiva. De la mà de Juanjo Compairé i amb la riquesa de detalls per part d'Antonio Centeno, que ens descriuen per a Desembolicar, tot un univers de prismes sobre els quals se sustenta la cura envers persones amb discapacitats funcional, vist des dels angles de la perspectiva de gènere.

Sexisme i Capacitisme

Vaig conèixer n'Antonio a un Seminari de la Facultat de Dret de la UB, dins la Clínica Jurídica 'Dret al dret', que dirigeix el nostre company Antonio Giménez juntament amb un altre Antonio, Antonio Madrid. Es parlava dels drets humans des de la perspectiva de la diversitat funcional i la intervenció de Centeno em va cridar poderosament l'atenció. Heus aquí, em vaig dir, un home que ha reflexionat a fons sobre què vol dir ser tractat com a 'minusvàlid'. I, més enllà, sobre com el patriarcat ha etiquetat els cossos tancant-los en una presó de la qual resulta urgent sortir.
Avui he anat a ca seva. En entrar-hi, m'ha cridat l'atenció que la porta del carrer s'obria i es tancava sola. Una veïna m'ha comentat «És que en aquest edifici viuen molts minusvàlids» (sic). Després, quan he vist que la porta del seu pis també s'obria i tancava sola, he entès que ell també ho havia sol·licitat.
La casa d'Antonio és lluminosa, espaiosa, sense obstacles. Com la seva mirada. M'he assegut davant seu mirant-nos als ulls i la conversa ha fluït de manera natural. La veritat és que ell s'explica la mar de bé, està molt convençut del que diu (fins i tot diria que està convençut dels seus dubtes) i ho sap comunicar.

Moltes gràcies per rebre'm, Antonio. Si vols, pots començar per fer una presentació teva com a persona, l'associació que representes, què feis...

Bé, començaria per dir que no represent res ni ningú. Estam organitzats d'una manera que no funciona per representació, sinó per participació directa. Hem après amb el temps a delegar aquelles coses que marquen la teva vida quotidiana és una mala idea. Des de la "bona voluntat" es fan coses bastant terribles.

Som una associació petita (L'Oficina de Vida Independent, OVI, de Barcelona). Som un grup de 10 persones, totes amb una necessitat d'assistència personal generalitzada, aquest suport que ens permet prendre les decisions sobre què volem fer en el nostre dia a dia. L'assistència personal et permet, a diferència d'altres tipus de suports professionals, coses tan bàsiques com triar qui toca el teu cos. Perquè en un altre tipus de serveis, com les residències o el servei d'ajuda a domicili, resulta que el teu cos ja no és teu i que l'administració decideix qui el tocarà i quan, com i per a què. És una violència institucional molt potent i molt invisibilitzada, que no es detecta com a part del problema, sinó que fins i tot es pensa com a part de la solució.

El 2006 vàrem intentar donar-li la volta a aquesta situació. Llavors ens vàrem organitzar com a Oficina de Vida Independent, vàrem presentar un projecte d'assistència personal a l'Ajuntament, amb el qual finançar-nos, de manera que tenguéssim la responsabilitat i el control sobre aquesta assistència. Que cadascú pogués decidir qui contracta, en quins horaris, per fer quines tasques i com, però que fos l'administració qui corregués amb el finançament, perquè entenem que aquest és un dret bàsic, poder fer aquest tipus d'activitats quotidianes.

Ja duim, doncs, una dècada. La iniciativa s'ha ampliat a un Programa dins de l'Ajuntament, de bastants persones. I ara estam treballant perquè s'incorpori definitivament a la cartera de serveis socials, que sigui un recurs més i arribi a tothom que requereix aquest tipus de suport.

Aquest és un tipus de suport que no només ens ha canviat la vida a nosaltres sinó que té un efecte contagi. Totes les famílies -fonamentalment les dones- que estaven cobrint aquest buit que deixa la deserció de l'Estat han pogut també rescatar la seva vida.

Hem generat també un moviment econòmic, de creació de llocs de treball: unes 20 nòmines a temps parcial. Una gestió molt eficient, perquè el 98% dels doblers que financen el projecte es dedica a pagar nòmines. La gestió se'n duu molt poc percentatge, perquè nosaltres mateixos ens encarregam de bona part d'aquesta gestió.

Des d'aquest projecte, des d'aquest grup petit d'activistes, a partir de tenir aquests suports necessaris per poder fer la nostra vida, hem pogut aixecar una mica el cap, mirar endavant i preocupar-nos també d'altres coses. Tot a partir de tenir cobert aquest nivell bàsic de tenir un cert control sobre el teu cos, sobre la teva vida, en les teves activitats quotidianes.

Un d'aquests projectes és al voltant de la cadira: un projecte de disseny col·laboratiu, de productes de suport. Una de les qüestions amb què ens trobam sovint és que les ortopèdies estandarditzen. Cada cos és peculiar en la seva manera de funcionar i això el mercat no ho pot gestionar. No és rendible fer coses personalitzades. La tecnologia que ens hauria d'ajudar en el nostre dia a dia ens ha estat expropiada i està en mans purament del mercat. Això no casa bé, doncs, amb les necessitats de les persones. Formam el col·lectiu 'En torn a la cadira'. No hi ha 'experts' i 'usuaris', sinó que tots estam en un pla d'igualtat. Col·laboram per identificar les necessitats i veiem com construir i fer arribar aquests productes de suport a la gent.

A part dels suports materials -com l'assistència personal o l'assistència tecnològica- també vàrem veure que era necessari treballar a un nivell més simbòlic, començant pel llenguatge. Nosaltres, per exemple, no utilitzem la paraula 'discapacitat', sinó 'diversitat funcional'. I això no només és un canvi terminològic, sinó d'idea. Pensam que és molt mala idea intentar definir un grup humà a partir del que creiem que NO poden fer. Això és una cosa que no es fa amb cap altre col·lectiu; només amb nosaltres. Pensam que el tema de les 'capacitats' no és un tema només de la persona, sinó que tenen a veure amb la seva relació amb l'entorn. Una mateixa persona, en entorns diferents, desenvolupa capacitats diferents.

Llavors vàrem pensar que és un tema de diversitat humana. La realitat és que tots els cossos són diferents, que funcionen de manera diferent al llarg dels cicles vitals. És, doncs, un tema de diversitat i no tant de suposades capacitats o no. No entenem que les capacitats hagin de ser ni definitòries ni un requisit previ per a poder accedir a una ciutadania plena, sinó que les capacitats han de ser el resultat de l'exercici d'aquesta ciutadania plena. Des del moment en què tens els suports necessaris per desenvolupar la teva vida quotidiana, sorgiran, segur, capacitats pròpies. No s'ha de posar com a requisit, dir que només en la mesura que ets capaç de... se't permet participar en els processos socials.

Llavors, des d'aquesta lluita des del simbòlic, començant pel llenguatge, arribam també a interessar-nos per la sexualitat i per la representació de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional. Perquè hi ha un procés molt pervers que consisteix a 'infantilitzar'.

Has citat de passada la relació amb la família. Una persona amb aquestes circumstàncies és considerada un 'infant perpetu', que depèn de la seva família (la qual cosa vol dir, de les dones de la família, generalment).

Sí, et converteixes una mica en un 'apèndix' de la família...

I en una "càrrega", no?

És clar, és clar. De fet, el que genera aquesta manca de suport per part dels poders públics és la destrucció de la relació familiar. Perquè els teus familiars ja no són només els teus familiars, són els teus cuidadors... Es trenquen les relacions, es vicien. I no només amb els familiars. Amb tot el teu entorn. Al teu pas vas convertint la gent que vas coneixent en els teus assistents eventuals: els teus amics, el senyor de la cafeteria, amb qui puges a l'autobús. Al cap i a la fi, davant la falta de suport, vas sobrevivint com pots, vas pervertint les teves relacions socials perquè has de relacionar-te amb els altres des d'aquesta posició subalterna d'haver de demanar l'ajuda de l'altre. Per molta bona voluntat que tengui l'altre tu ja estàs en una posició que no és ja d'igual a igual.

Sorgeix, doncs, la necessitat de buscar aquests suports materials per canviar aquest tipus de coses. I, doncs, no és només un problema tècnic de tenir els suports necessaris (que sí que calen), sinó que cal canviar també la mirada, els valors amb els quals ens acostam a aquesta realitat de la diversitat funcional.

I allà varem trobar que la sexualitat te un paper clau per tot això. La 'infantilització' que tu anomenaves abans no és innòcua; és una manera de fer semblar natural que siguem dependents. Els nins són dependents de manera natural. I si es tracta d'alguna cosa natural, no es tracta d'una qüestió política: estam situats en el terreny de la tragèdia personal, del drama. «És un problema teu i nosaltres -que som molt macos- t'ajudarem amb el que puguem. Però el problema és teu. No és una qüestió política; és un drama personal que t'ha passat».

Llavors, per poder polititzar aquesta situació i situar-la en el terreny comunitari, creiem que la sexualitat ens pot ajudar a trencar aquest cercle viciós que fa que en infantilitzar-te, es vegi com a natural la dependència i que, a l'inrevés, en veure com natural la teva dependència, se t'infantilitzi.

Entenem l'assistència personal com un dret humà. I no és que l'entenguem així nosaltres. És que a l'ONU s'ha signat una Convenció de drets de les persones amb discapacitat, del 2006 i que és el primer tractat de drets humans de segle XXI, aprovat per Espanya i la Unió Europea i que estableix en el seu article 19 el dret a una vida independent i el deure dels Estats a proporcionar l'assistència personal necessària per a això. Per tant, en l'àmbit legislatiu i a escala ètica, sobretot, creiem que és un dret i que, per tant, és una responsabilitat dels poders públics garantir-ho.

L'assistència personal és un suport per fer totes les tasques quotidianes, de manera que la persona sigui qui pren les decisions i la persona assistent qui ho fa possible amb el seu suport. Sempre entenent que és la persona qui decideix què fer, com i quan. És a dir, el teu assistent no ha de saber cuinar. Ets tu qui ha de saber fer la paella. L'assistent tallarà el tomàquet, posarà l'aigua aquí o allà, segons tu li diguis, però no ha de saber-ho. L'assistent personal no té cura de tu; és un suport perquè tu tinguis cura de tu mateix.

Aquest ha estat el gir que li hem donat al tema: no són tant les tasques (que podrien ser a primera vista indistingibles d'altres figures, com l'assistència a domicili o com a cuidador familiar), sinó el paper que juga cadascú, que és totalment diferent. Aquesta és la clau de l'assistència personal.

Dins d'això podria entrar l'assistència sexual. És a dir, quan l'assistent personal et dóna suport en el terreny sexual (perquè puguis explorar el teu cos, perquè puguis tenir una relació amb una altra persona, tots els preparatius que necessites abans i després...), tot aquest tipus de suports en una altra cultura els faria l'assistent personal també. En la nostra cultura, tot allò que té a veure amb el desig, amb el plaer, amb la sexualitat resulta problemàtic. Per tant, els assistents personals no estan fent aquest treball.

Aquí tenim tres alternatives: una podria ser lluitar perquè els assistents personals se n'ocupessin; una altra perquè el treball el fessin treballadors sexuals. Llavors podríem posar-los a discutir entre ells qui ho fa, cosa que generaria un debat molt negatiu. Aquesta seria una mala solució. Crec que també seria una mala solució dir que ho podrien fer indistintament tan assistents personals com a treballadors sexuals, perquè generaria una confusió i seria difícil d'articular una proposta política per arribar a una situació en què l'assistència sexual fos reconeguda com un dret.

Llavors, la tercera opció, la que a mi em sembla més viable, és crear una figura nova, que és 'l'assistent sexual'. És algú que et dóna suport en aquelles tasques quotidianes de caràcter sexual, entenent que això té a veure amb el dret al teu propi cos. És a dir, si tu no pots explorar el teu cos, no pots tocar-te, no pots masturbar-te (cosa que habitualment qualsevol altre fa per si mateix, sense haver de comptar amb una altra persona), en això et donarà suport el teu assistent sexual.

L'assistent sexual no és algú amb qui practicaràs sexe. Aquest és un altre tipus de servei sexual, que no l'entenem com un dret. Entenem com a dret allò que tu fas amb el teu propi cos. Si es tracta d'accedir a altres cossos, aquest és un altre tipus de servei (que caldria regular, en el sentit de facilitar drets i garanties a les persones treballadores i a les persones que fan servir aquests serveis), però no constitueix un dret en el sentit que el constitueix l'assistent sexual, quan tu allò que vols és accedir al teu propi cos. L'assistent sexual t'ajuda a explorar el teu cos, pot masturbar, però no ha d'implicar la seva sexualitat en aquest vincle.

Aquesta figura nova és un tipus de treball sexual. Hi ha molts tipus de treball sexual: la prostitució, l''striptease', la pornografia, el massatge eròtic... Tots ells comparteixen un cert estigma i també són diferents en molts aspectes. L'assistència sexual és un treball sexual més, diferent dels altres.

I aquest seria un servei que estaria cobert, com els assistents personals?

Totalment, i fins i tot abans. És a dir, estam sempre amb que la sexualitat ve al final. No, la sexualitat cal col·locar-la davant, com un motor. Si tu no tens aquest estímul que significa poder vincular-se amb els altres des del desig, des del plaer, aquesta necessitat que el teu cos sigui teu, que tenguis intimitat, que tenguis benestar, d'on ho treus? Hi ha moltes persones amb diversitat funcional que no tenen vida independent, no tant perquè no tenguin assistent personal, sinó perquè ni tan sols està en el seu cap que hagin de tenir una vida pròpia. Han assumit, han assimilat el discurs que els diu que són aquest apèndix de la família que dèiem abans (i quan no hi ha família, 'carn d'institució'). Hem de col·locar la sexualitat davant, que la gent és reapropiï del seu cos i es vinculi amb els altres incorporant tots els elements del desig, del plaer, de la necessitat de tenir vida pròpia, intimitat i llibertat. És un dret i, si hem de poder jerarquitzar-lo, ho posaria per davant de l'assistència personal. Una assistència sexual és més efectiva per canviar la vida de les persones.

Perquè la identitat de cada persona està relacionada amb el desig.

És clar, perquè com faràs una vida independent si no ho desitges? I com ho desitjaràs si no tens la idea que el teu cos és teu, que la teva intimitat és teva, que et pots vincular amb els altres des del desig, des del plaer? Llavors, és bàsic, elemental que es reconegui com a dret, que s'implementi, que es doni suport financerament i això davant de qualsevol altra cosa. Crec que no hi ha cap altre element que tingui la capacitat de transformar la vida d'algú tant com recuperar el teu cos i situar-te en la vida, no des d'una perspectiva de supervivència, sinó de compartir afectes, plaers. Sense això, ja podem posar totes les solucions tècniques que vulguem a l'abast, que si no existeixen les ganes de la persona de dur aquest tipus de vida.

A més, no és una cosa nova. Si penses en qualsevol altre grup humà que hagi estat oprimit sistemàticament (pensem en les dones, en qualsevol minoria ètnica), no n'hi ha prou amb un programa d'inserció laboral. Si cada persona d'aquests grups no incorpora aquesta voluntat de tenir una vida pròpia, que el seu cos sigui seu, que no és aquí per a sobreviure, sinó que té tot el dret de viure una vida plena.

Sí, veig molts punts de contacte amb el feminisme. Les dones sempre han reivindicat el dret al seu cos, el dret a una sexualitat pròpia.

És clar. El 'sexisme' i el 'capacitisme' diria que són les dues potes fonamentals del capitalisme. El sexisme ordena tota la part de la reproducció de la mà d'obra i dels consumidors. I el capacitisme, la part productiva, separa el món en 'capaços' i 'incapaços', mentre que el sexisme els separa en 'homes' i 'dones', cadascun amb el seu rol. I necessita que aquestes idees semblin naturals, apolítiques, perquè se segueixi mantenint el relat que les coses són així. Les lluites del feminisme i de 'l'anti capacitativa' van de la mà.

Això ens ha passat, sense tenir-ho previst, quan hem fet tot el procés del documental.(1) El procés de fer-ho s'ha convertit en un lloc de trobada de molts activismes vinculats amb el cos: el feminisme, el moviment queer, el moviment de l'activisme de persones grasses, etc. Molts grups que estan fent polítiques al voltant del cos ens hem trobat i han sorgit aliances polítiques molt fecundes i molt interessants. Perquè el paradigma, el model d'opressió és idèntic: una mirada que pretén justificar les desigualtats a partir de les diferències; una mirada que pretén que hi ha una 'normalitat' i si no hi encaixes, és comprensible que tenguis una mala vida. A partir d'aquí hi ha uns moviments polítics que intentam no encaixar en aquest model, sinó trencar-lo, qüestionar-lo i fer una proposta on la gent pugui viure com és i no que hagin obligadament de ser d'una determinada manera.

Crec que la teva intervenció ha estat claríssima. Pens que als lectors i lectores els interessarà molt el que expliques. Vols afegir alguna cosa més?

Només recalcar que quan hem fet el documental com en general, cal pensar en la diversitat funcional no tant (com sol ser habitual) en termes d''a veure com podem ajudar-los'. Crec que és molt potent políticament pensar en què és allò que la diversitat funcional ofereix al món. I en l'àmbit de les qüestions de sexualitat i de gènere ofereix molt. Obre unes finestres de possibilitats molt interessants per qüestionar justament totes aquestes opressions que tenen a veure amb el gènere i que travessen el cos i la sexualitat. Si miram tots aquests cossos 'fora de catàleg', en els quals és materialment impossible encaixar en el que has d'encaixar, s'obre una oportunitat. Hem de repensar aquestes diferències no tant des de 'què puc fer per aquesta gent?', sinó des de 'quines aportacions pot fer la diversitat funcional a la societat en general als plantejaments de gènere i de capacitat.

Perquè si comences a treure dones, minories, infants, gent gran amb dificultats, queda un reducte molt petit.

Això és el terrible del model polític que tenim: que és difícil de combatre, perquè el sustenten idees mitològiques, idees que estan deshabitades: allà no hi ha ningú. La normalitat és un lloc on no hi ha ningú. Què és normal? No hi ha ningú que sigui normal.

Sí, 'l'Apol·lo de Praxíteles'

La idea que hi hagi individus autosuficients. Però qui és aquest? No hi ha ningú que sigui autosuficient. Tots vivim en comunitat i tot el que fem depèn de la comunitat. Si ens posam a pensar en com és el nostre dia a dia. L'autosuficiència és també una idea deshabitada, mitològica, que sustenta tot aquest model d'opressió. I és difícil combatre idees mitològiques.

Hi ha un llibre que hem comentat a la nostra revista, 'La fantasia de la individualitat', en què Almudena Hernando, prehistoriadora i antropòloga, analitza com el món, construït des d'una mirada masculina, s'ha fet des del que ella anomena 'dependència no reconeguda'.

Som dependents emocionalment i materialment, però hi ha uns processos que invisibilitzen aquesta dependència. Si tu et poses a pensar en la quantitat de serveis i productes que utilitzes en el teu dia a dia i els contes i jo explic els meus, no hi hauria una gran diferència. Jo potser faig servir un producte poc habitual, com és la cadira de rodes, però tu fas servir d'altres que jo no. Jo faig servir un servei poc habitual, com l'assistència personal...
Al cap i a la fi, no és que hi hagi aquesta distinció que ens diuen entre 'dependents' i 'autònoms'. No és real. És simplement perquè se li atribueix un cert valor mitològic a aquests suports, perquè es considera que és una cosa que han de fer les dones de manera natural. Però la condició humana és aquesta: fer les coses comptant amb els altres. No hi ha éssers humans que visquin aïllats de les comunitats. A partir d'aquest reconeixement s'esborra molt aquesta frontera entre 'capaços' i 'incapaços', entre 'dependents' i 'independents'. Cal treballar, trencar aquesta falsa dicotomia.

Moltes gràcies per haver-te prestat a aquesta entrevista.

A tu per venir fins aquí. Ha estat un plaer xerrar amb tu.

(1) https://asistenciasexual.org/antonio-centeno/

https://www.homesigualitaris.cat/post/entrevista-a-antonio-centeno

Realitzada, transcrita i traduïda per Juanjo Compairé.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.