Kevin Ayers: «En la música sempre has d'escriure a partir d'allò que coneixes»

-Es manté en contacte amb la resta de Soft Machine?
-Sí, fa uns mesos vaig estar amb Robert Wyatt i amb Mike Ratledge, però no estam junts. Coincidim en el mateix estudi de Phil Manzanera, de Roxy Music, que ens va fer el regal de poder gravar allà. Robert, especialment, ha tingut bastant de sort. Elvis Costello li va fer Shipbuilding, que va tenir molt d'èxit, i continua endavant amb el seu projecte, que sempre ha estat molt més musical. Jo sempre he partit de la lletra.

-Tenc la sensació que Soft Machine és un d'aquests grups als quals encara no s'ha fet justícia...
-Depèn dels grups amb els quals el comparis. Respecte d'altres bandes de la nostra època. nosaltres sempre ens vàrem mantenir en un nivell amateur. El nostre primer disc, Soft Machine, es va gravar com si fos una sessió en directe, a penes sense producció. Hi havia idees, hi havia energia, però no hi havia sofisticació. Quan començàrem no sabíem res de les possibilitats d'un estudi, és un àlbum molt bàsic i molt pur.

-De fet, el rock progressiu en general ha caigut en desgràcia.
-És veritat. Potser perquè sempre ens interessàrem més pel jazz i per la música clàssica que no per la tradició del blues. De fet, si vaig deixar Soft Machine va ser perquè emprengueren un camí cap al jazz que era massa complicat per a mi. Jo sempre he donat tot el protagonisme a les paraules, en el fons som un escriptor.

-D'on ve la inspiració?
-Com a escriptor o artista, quan no hi ha res de què parlar, és millor no fer-ho. Quan no hi ha input (entrada) no hi ha output (sortida). Quan no passa res d'important en la teva vida és difícil tenir res per contar. Hi ha una dita en el món del rock que és: nou disc, nova al·lota. No és tant una qüestió sentimental com una qüestió d'energia, l'amor és com la benzina per al motor. Inventar coses que no creus realment, no és mai una bona idea.

-Vostè sempre ha seguit el seu propi ritme, sense atenir-se a les raons de la indústria musical.
-Quan tens res per dir, les cançons surten fàcilment. El més difícil és quan s'ha d'inventar. Quan fas una bona cançó t'adones que és un cançó per sempre. En la música no hi ha mentides, ni hipocresia... Sempre has d'escriure sobre el que coneixes, el que saps, a partir de la teva pròpia experiència.

-No ha estat aquesta manera de treballar un suïcidi comercial?
-Bé, m'agradaria guanyar més doblers (riu), però em trob en un nivell en el qual vull continuar i no m'agradaria haver de besar el cul a les discogràfiques.

-La música canvia. Supòs que també haurà notat els canvis a l'Illa.
-Quan vaig venir aquí per primera vegada, amb Robert Wyatt, tenia 19 anys. Quedàrem a casa de Robert Graves i per a mi això era un paradís... hi havia molts d'artistes francesos, pintors i escriptors, i tots formàvem una aliança d'extraterrestres. Portàvem diners i veig que, si en portes, aquí et perdonen totes les excentricitats...

-Com ha trobat Deià ara que hi ha tornat?
-Abans era un refugi per a bohemis, ara és un refugi per a rics.

-...I alhora sempre ha estat un gueto... Vull dir, que els artistes estrangers que viuen a l'Illa poques vegades es relacionen amb els artistes d'aquí.
-Però precisament per això crec que la música és una mica especial. Jo vaig tenir un grup amb músics mallorquins, i crec realment que la música és un llenguatge univeral, no importa de quina classe social siguis, ni de quina cultura provens, perquè la música està per sobre de tot. La música és una qüestió de confiança, de confiança i de credibilitat. La credibilitat és difícil de falsificar.