Una carta d'una monja al rei (1661)

Miquel Ferrà i Martorell24/11/06 0:00

Sor Maria Jesús d'Agreda, monja famosa per haver estat consellera privada del rei d'Espanya, Felip IV, enviava una de les seves cartes al monarca. Aquells dies havia nascut el que seria el darrer rei de la dinastia, Carles II. De l'ansietat existent per fer sobreviure el nadó al davant de qualsevol possible dissort n'és bona prova que hi hagués al seu servei catorze dides i altres setze de reserva. Coneixedora dels problemes i angoixes de la Cort, Sor Maria escrivia: «Senyor: el veritable afecte amb el qual estim Vossa Majestat té ben coneguts, ponderats i premeditats tots els treballs que V.M. em refereix en la seva carta. Moltes vegades els he mirat i sentit més que propis i amb llàgrimes i tendresa he de sentir molta pena pel molt que V.M. pateix. He de pregar-li, senyor meu caríssim, que s'animi i pugui considerar que no hi ha major esforç que el mal suportat, i que a cop de tribulacions es pot llavorar la corona del descans etern. El Senyor diu en el seu Evangeli que aquells que estima corregeix i fa patir per tal de fer-los dignes de la seva Gràcia i glòria. No es posi trist ni es desesperi V.M. pel fet de conèixer que té el Déu Altíssim i Etern ofès i justament indignat, com afirma V.M. i que el castiga per les seves culpes. Això mateix ha d'encoratjar V.M. per acudir a la divina clemència...».

No era psicòloga ni psicoanalista. Però ahir com avui, molta gent, perduda en els pensaments i accions de la seva vida, havia de menester ajut psíquic i moral. El rei inclòs. I cercaven per a tal tasca algú amb fama de sant i alhora, molt intel·ligent. Potser la cara de la moneda oposada al maquiavelisme. De vegades, però, aquells consells, excessivament místics, no eren els més adients per a un conflictiu home d'Estat.

«Senyor meu, de l'ànima, no tinc cap dubte que Déu es mostra ofès pel poble, puix que hi ha massa vicis i pecats que molesten la divina justícia, i ens ha de castigar per tal de tornar al bon camí, que és l'amor de Déu. Moltes vegades he pensat que les guerres, fams i malalties que afecten aquesta monarquia són càstigs divins i que ens ha de prendre la Successió de Casa tan catòlica i gran per causa dels pecats, també dels meus, ja que som pitjor del que hom pugui pensar... Mani V.M. expressament als seus ministres que castiguin el que els rics i poderosos fan patir els pobres, prenent-los i robant-los les seves hisendes; que els ministres inferiors facin justícia amb igualdat i equitat; que castiguin vicis fastigosos i tot gènere de pecat; que el govern d'aquesta Cort prengui bona forma (un nou secretari o vàlid del rei), i per amor de Déu, que es moderin alguns tributs dels pobres que han fet caure en el desempar molts indrets i amb pa d'ordi i herbes del camp s'han de mantenir un bon nombre d'ells...».