Antiguetats i arqueologia (1913)

Miquel Ferrà i Martorell05/10/06 0:00

Don Joan Rosselló i Crespí, més conegut com a Joan Rosselló de Son Forteza (1854-1935), escrivia en una pàgina de les seves famoses Tardanies que estant a Alcúdia, havia visitat amb un parell de savis o lletraferits el petit museu de la rectoria: «Exposats per dins les espaioses cambres rectorals, s'hi veuen capitells i làpides, airoses gerres d'àgata, àmfores, plats i altres varietats de ceràmica, lacrimatoris, monedes, cintes i collars d'or i altres objectes que demostren la riquesa de l'antiga ciutat de Pol·lèntia, si és aquest el nom de la colònia romana. Aquí el doctor hi troba massa a fer i no fa més que mirar, palpar i acariciar-ho tot. Llavors me mostra un peu, nu, de marbre de Carrara, del qual ja m'havia parlat abans amb amorós entusiasme. Li sembla de dona i m'assegura que pertany a una bella estàtua de deessa que sospita que trobarà soterrada en el camp on encontraren aquell fragment meravellós. Hi farà excavacions i no dormirà tranquil fins que descobresca el marbre enyorat».

Avui, el fruit de diferents excavacions ens mostren com era aquella ciutat, aquella petita Roma de l'est de Mallorca. S'han posat al descobert la gran àrea que comprenia els carrers principals i s'han dut a terme molts treballs per a desenterrar les runes, i ara, en veure tot el que hi havia sota el terra, pensam que encara aquests terrenys ens amaguin moltes més riqueses. Columnes trencades, estàtues troncades, paviments de mosaic, belles arcades, sales que s'enfonsaren, altars, pous, restes de grada, grans murs de maó, síquies, relleus, pedres gravades i milers de fragments ceràmics. Imaginam el que seria aquesta població en els temps llunyans. Imaginam el fòrum, algun arc triomfal, una plaça, moltes columnes de pedra o de marbre, cents d'estàtues, i esplèndids comerços, galeries, admirables vestigis d'un esplendor esvaït. Potser sentim en aquest indret, més que en cap altre, l'emoció del silenci solemne. En una d'aquestes cases es va trobar un cap de nina fet de bronze. Sembla una criatura de devers dotze anys. Pentinats acuradament els seus cabells onejants, té la cara rodona, les orelles petites, els ulls grans, el nas breu a la grega, les galtes afavorides i la boca minúscula. No té encara el que en diuen «coll de dama», puix que el mostra grasset però ben proporcionat. Un cap de bronze de damisel·la, de bella patrícia que ens suggereix aquella llegenda esòpica de la nina pretesa per un lleó: «Enamorat un lleó de forma molt extremada de la filla d'un ciutadà, i desitjant obtenir-la per esposa, la demanà al seu pare amb tota la formalitat necessària. Com és de suposar, el bon home, tot meravellat, s'hi negà. Però la fera, lluny de conformar-se, mostrà les dents i amenaçà tothom. El ciutadà pensà aleshores una estratègia. Digué al lleó que no tendria cap inconvenient a concedir-li la seva filla, però abans era precís que es deixàs tallar les ungles i arrabassar les dents per tal que la donzella no morís de por. L'enamorat lleó hi va estar d'acord, però tot d'una que va estar desarmat, el feren fora a garrotades».