Santa Maria del Mont-Saint-Michel (966)

Miquel Ferrà i Martorell05/07/06 0:00

Qui visita la regió de La Manche, a França, no pot deixar de veure un punt altament singular, dit això en doble sentit. Es tracta del Mont-Saint-Michel, municipi de setanta-dos habitants, illot rocós, que es troba exactament en el límit que separa Normandia de Bretanya. Sobre la badia homònima, té per centre un monestir benedictí del segle X i ofereix als bons observadors els mil detalls de remarcables construccions romàniques i gòtiques. Durant la marea baixa comunica amb el continent per una carretera però en ser alta resta aïllat. Important punt turístic figura en la majoria dels itineraris. Però allà on figura i que segurament ignoren molts dels habitants de l'indret és en el llibre «Milagros de Nuestra Señora», de Gonzalo de Berceo, la qual vida se situa entre 1195 i 1264. Nascut a Berceo, poble de La Rioja, és el poeta més antic en llengua castellana. Referent al Mont-Saint-Michel compta en un dels capítols, el XIV, la següent història:

«Sant Miquel de la Tomba és un gran monestir que la mar envolta pels quatre vents i així, resta al bell mig de la maror. És lloc perillós i hi han de patir gran risc els monjos que hi habiten. En aquest monestir de tanta anomenada els monjos han demostrat esser molt bona gent, puix que han dedicat rica capella a la Mare de Déu, representada no menys rica imatge. Posada sobre bell tron, amb corona al cap, aquella talla molt finament llavorada, era la més celebrada de les rodalies...Caigué un raig del cel i va encendre l'església tota. Es cremaren tots els llibres i tots els draps sagrats, i poc mancà perquè tots els monjos no morissin també sota les flames. Es cremaren els armaris i els frontals, les vigues i les gateres, les politges i els aparells, les ampolles, els calzes, els cirials...I encara que el foc fou tan intens, tan fort, no s'acostà a la Verge ni tampoc a l'Infant...Ni tan sols el fum s'hi volgué apropar. Tot l'altre aparegué carbonitzat. I tothom va tenir per meravella que ni el fum ni el foc haguessin arribat a Ella, que seguia en el seu tron més hermosa i clara que un estel, el mateix que l'Infant. Aquest preciós miracle no havia de caure en l'oblit i per tant fou ben dictat i redactat, que mentre el món sia, algú, dolent, edificat per aquesta història, pot esser convertit..."

I acaba: «La Verge benedicta reina general,/ com lliurà els seus hàbits d'aquell foc tal,/ així lliura els seus serfs del foc perennal,/ i els porta a la glòria on mai vegin mal».

I encara el Mont-Saint-Michel és present al capítol XIX, on ens conta Berceo que una dona embarassada que es trobava de visita en el monestir, fou víctima d'una gran tempesta. Caigué a la mar i ja tothom la donava per morta, ofegada sense remei, quan al cap d'una llarga estona la veren retornar sobre les ones amb la seva criatura acabada de néixer, entre els braços. Digué que estant ja perduda, se li va aparèixer la Mare de Déu del monestir, l'ajudà en el part i la posà en salvament.

Històries marítimes i estiuenques de l'Edat Mitjana.