Un món de ferro i vidre (1818)

Miquel Ferrà i Martorell01/03/06 0:00

John Nasch, arquitecte anglès, és el primer a fer servir el ferro fus per a les grans construccions, i en aquest cas, fou per al Pavelló Reial de Brington, enllestit el 1821. Potser, abans, ja havien emprat metall per a les columnes d'alguna capella o les vigues d'alguna fàbrica, però com indica la historiadora Pilar Castro, ciutats com Londres o París decideixen utilitzar la triple fórmula per als més ambiciosos projectes públics i urbans, és a dir, el ferro, el vidre i el formigó. En realitat és la resposta a les exigències de mercat de l'anomenada Revolució Industrial, això significava, entre altres coses, l'abandonament de l'artesania i la definitiva adopció del producte fabricat en sèrie. El mestre artesà era substituït per l'obrer més o menys qualificat. Sembla que foren les exposicions universals, la manifestació de més impacte en el segle XIX, que popularitzaren els nous materials, i així fou àmpliament demostrat a les exposicions de Londres (1851) i de París (1878 i 1889). Per a l'exposició británica, que fou la primera del món de caràcter universal, el 1851, fou edificat el Palau de Vidre, projectat i construït per Joseph Paxton, espectacular mola que resultava lluminosa sota els raigs del sol. S'havia fet amb peces prefabricades de ferro i vidre. Aquesta tècnica passà a tot el món i també l'enginyeria l'aprofità.

Encara dins els corrents tardans del Romanticisme, els arquitectes creaven edificis que de cap manera volien rebutjar els dissenys neogòtics i historicistes, de manera que aquells pavellons de fira, aquelles estacions ferroviàries, aquells edificis de parc, aquells hiverners d'esplai camperol, etc., malgrat la fredor dels elements constructius emprats, tenien ànima i evocaven, d'alguna manera, les glòries i passions del passat. La primera exposició universal, i les dues següents, pretenien, des d'un punt de vista social i humanitzador, acabar amb les guerres, mostrar com les indústries, en temps de pau, feien prosperar el món i oferir al mateix temps uns espais on la societat burgesa, ambaixadora de totes les cortesies del moment, pogués inspirar una mena d'Arcàdia productiva.

Oblidaven, però, que la Revolució Industrial havia rebaixat les dignitats del menestral i l'obrer de fàbrica, que era un pobre ésser de 6 a 80 anys, multiplicat a les grans ciutats, veia, dia rere dia, augmentar la seva misèria. El proletariat que demanava la lluita de classes, per una banda, i el burgès, fanàtic nacionalista, per una altra, l'odi prosperava també i per això fou inevitable la Primera Guerra Mundial, quan el ferro de les construccions cedí el seu lloc a l'acer, i a les trinxeres no hi va haver més vidre del que cobria cada visor de les màscares antigues.