Pau Claris i la República catalana (1641)

Miquel Ferrà i Martorell16/11/05 0:00

Pau Claris (1585-1641), capellà català, a causa de les tensions originades pel centralisme del comte duc d'Olivares, gestionà la separació del Principat de Catalunya, declarant-lo República independent. Tanmateix, al cap de poc temps, essent molt forta la pressió de les tropes castellanes sobre les forces locals, hagué d'acceptar l'ajut i la sobirania de Lluís XIII de França. Pau Claris moria un mes després de la victòria francocatalana de Montjuïc sobre les tropes castellanes. Olivares no es donà per vençut i acabà derrotant els defensors d'aquella efímera República, que vulguis no vulguis, deixava el seu segell dins la història i també els precedents d'una institució emblemàtica, la Generalitat de Catalunya. Però qui era aquest Gaspar de Guzmán i Pimentel, comte d'Olivares i Duc de Sanlúcar la Mayor? Mirau per on, havia nascut a Roma el 1587 i convertit en el cap del seu llinatge, renuncià a dedicar-se a la carrera eclesiàstica i, més viu que les genetes, entrà a la Cort mitjançant les seves noces amb una dama d'honor de la reina. Nomenat gentil-home del futur Felip IV, es va guanyar la seva voluntat i quan el 1621 aquest monarca pujà al tron, ell ja n'era la mà dreta. Havent-li entregat, el rei, el timó del govern, es proposà la restauració del prestigi reial, molt enfonsat pels anteriors governs. Home enèrgic, enemic de consells, caparrut i orgullós, volgué dur endavant una política unificadora de l'imperi.

S'inventà un sistema anomenat «unió d'armes» que es basava en l'aportació de tropes i municions per part de cada regne per a la defensa comuna. Aquesta disposició xocà amb la resistència dels països forals. Tanmateix, després de rompre la treva anomenada dels Dotze Anys, signada el 1621, ficà les Espanyes dins la Guerra dels Trenta Anys. Així va voler marcar la seva figura d'home guerrer. El podem veure en aquesta positura en el retrat que li va fer Velázquez i que es conserva en el Museu del Prado. Allà el podeu veure muntat en el seu cavall musculós, vestit de genet imperial, amb armadura i capell de plomes, desafiant l'horitzó. Rogenc de cabells, fa honor al proverbi mallorquí: Déu et guardi de ca que no lladra, de pedra rodona i d'homo roig... Aquest home roig, amb uns mostatxos que semblen ales de rata-pinyada i barbó de cabrit, aconseguí el cim del seu poder amb la derrota de l'exèrcit francès a Fuenterrabia, el 1638. Però aquesta política implicava un esgotament dels efectius bèl·lics, una situació de fam i misèria per als més febles, una crisi econòmica més... i tot en nom d'un centralisme que no acabava de funcionar i contra el qual s'aixecaren en oberta revolta Portugal i Catalunya. Portugal trobaria en aquella luita la seva independència. Catalunya, no. Després de les expedicions reials contra el Principat, Olivares fou fet fora de la Cort. Era l'any 1643. Dos anys després moria. Només superà, doncs, la seva vida, en quatre anys, la del seu incondicional enemic Pau Claris.