«La sensació de Palma» (1909)

Miquel Ferrà i Martorell05/10/05 0:00

La premsa reprodueix un article de l'escriptor i periodista Miquel dels Sants Oliver, titulat La sensación de Palma, publicat a La Vanguardia, de Barcelona, i on era esmentat l'esbucament de les muralles i les possibilitats que, gràcies a tal iniciativa pública, la ciutat pogués créixer. Aquella destrucció del recinte defensiu, amb fragments que dataven dels dies de la dominació àrab, com era el cas de la porta de Santa Margarida i altres molts vestigis, a més de torretes, fortins, etc. dels segles XVI, XVII i XVIII, amb la seva evocadora història militar, no mancava per altra banda de raó, per qüestions higièniques i sanitàries que les autoritats de l'època feren servir per a convèncer intel·lectuals i lletraferits. I és que, en aquella època, tots els que es deien progressistes posaven els ulls sobre ciutats com Londres i París i s'omplien la boca de lloances envers dels parcs, bulevards, avingudes, places arbrades i jardins marginals que, segons ells, Palma, per esser moderna, havia de menester. Però el mirall, l'exemple que tothom contemplava, era París, que a finals del segle XIX ja s'havia transformat en moderna capital, amb unes vies amples, assolellades i sanitoses que els notables de les poblacions de nucli medieval desitjaven. Així i tot, no mancarien aquells que amb una certa pena i nostàlgia havien de sentir enyorament pel patrimoni destruït. Entre d'ells, Alexandre Dumas pare, que a la seva novel·la La dame de Monsoreau ens descriu com era una part de les desaparegudes muralles de la capital francesa:

«La porta de Sant Antoni resultava una volta pètria, molt semblant a la porta de Sant Dionís i a la de Sant Marc dels nostres dies. L'única diferència consistia que pel lloc esquerra s'unia amb els edificis veïns a la Bastilla i, per tant, amb aquella antiga fortalesa. L'espai que hi havia a la dreta entre la porta i el palau de Bretanya era extens, ombriu i aiguamollós. Escasament concorregut durant el dia, restava completament solitari durant la nit, ja que els vianants nocturns havien anat marcant una mena de caminal proper a la fortalesa, per tal de col·locar-se d'alguna manera sota la protecció del sentinella del mur. Efectivament, els carrers d'aquell temps eren llodrigueres de lladres, i encara que el guardià pocs auxilis donaria, almanco podria fer dubtar d'un assalt als malfactors... Al davant de la porta de Sant Antoni, i vers l'interior de la ciutat, no hi havia cap casa. Les altres parets de l'església de Sant Pau, que estava situada a la dreta, i les del palau de Tournelles, a l'esquerra, tancaven aquell espai de terreny. A l'extrem del palau de Tournelles, del costat del carrer de Santa Caterina, era on el mur formava aquell angle entrant.

Seguidament venia la illeta de cases, situades entre el carrer de Jouy i l'ampla de Sant Antoni, que en aquella època tenia a l'enfront el carrer de Bitllets i l'església de Santa Caterina. Aquesta part de l'antic París que acabam de descriure no estava il·luminada per cap fanal».