Una arqueta àrab (1576)

Miquel Ferrà i Martorell19/01/05 0:00

Quan visitam el tresor catedralici i el Museu Diocesà per tal de veure què ens ha restat en aquests recintes de l'herència islàmica, podem observar que aquesta, encara que molt minvada, ens ofereix algunes peces, sarraïnes o morisques, ben curioses. Ja dins la Seu ens ha estat possible admirar restes d'un riquíssim enteixinat mudèjar i en el claustre, unes bigues o fustams amb dibuixos i amb inscripcions àrabs. Llavors, en el Museu Episcopal, entre restes arqueològiques, escultura religiosa, pintures, ceràmiques i objectes diversos i curiosos de valor històric, seran de veure una col·lecció de llànties àrabs, la inscripció funerària de Suleiman ben Mansour mort a Manacor el 1357, tota una sèrie de monedes islàmiques, un altar en cuiro mudèjar cordovès; fragments de la càtedra de sant Vicent Ferrer, que també és d'art moresc; plats hispanoàrabs de reflexos metàl·lics i altres petits detalls ja sien de menestralia, artístics o d'arquitectura ornamental. El tresor, per la seva banda, ens pot sorprendre amb una adarga o escut típicament oval dels exèrcits islàmics i, finalment, una arqueta del segle XIII, de fusta coberta d'ivori, que prové de Sicília i que porta en lletra cúfica (de Cufa, ciutat de Síria, nom que es dóna a determinats caràcters àrabs) la inscripció següent: «La glòria, la fortuna i la felicitat acompanyin sempre el meu posseïdor».

Aquí em voldria aturar per a fer una evocació. El gener de 1576, el gran escriptor Miguel de Cervantes, autor deQuixot, que es trobava, aleshores, captiu a Alger, provà de fugir-ne en companyia d'altres esclaus cristians. Es tractava d'arribar a la ciutat oranesa, en aquells dies plaça espanyola. Tanmateix es veren obligats a retornar perquè el moro que els guiava es va penedir. Cervantes encara duria a terme altres intents fracassats d'evasió, fins que el trinitari fra Juan Gil aconseguí pagar la seva llibertat el 1580. Aquests episodis serien reflectits en la ficció a les pàgines deQuixot, quan conta l'aventura d'un captiu que gràcies a una mora enamorada, Zoraida, podrà abandonar la presó de les seves dissorts. En aquell episodi hi jugà un paper decisiu una arqueta àrab i les joies que la bella musulmana hi guardava. En aquell viatge en barca del nord de l'Àfrica a Mallorca, que seria desbaratat per un fort vent de tramuntana, hi anava també el pare de Zoraida, un vell, enganyat pels seus raptors: «Tot allò que el moro deia a la seva filla era traduït pel renegat, i ella no li responia paraula. Però quan ell va veure a un costat de la petita nau aquella arqueta on ell hi solia tenir les joies... restà sorprès, i demanà de quina manera aquella arqueta havia arribat a les nostres mans i què hi havia dintre».

Ara, contemplant l'arqueta sarraïna del tresor catedralici i el seu significatiu missatge, a la vista dels seus cercles d'arabescos entrellaçats i dels seus dissenys zoomòrfics, on sembla que els llops empaiten diferents aus exòtiques, pens que sota els seus panys i la seva coberta hi ha també quelcom de la nostra irrenunciable identitat històrica.