Ferreiro, Formentor i la nit de pedra (1962)

Miquel Ferrà i Martorell25/10/03 0:00

Celso Emilio Ferreiro, un dels més grans poetes i escriptors en llengua gallega (Celanova, Orense, 1912- Vigo, Pontevedra, 1979) publica el 1962, a Vigo, la seva obra poètica, Longa noite de pedra. Un aplec que ens endinsa en aquestes nits grises de tardor, quan s'apropa la festa de Tots Sants i la nit de les ànimes. El poeta, Celso Emilio, estudià dret a la Universitat de Santiago i fou fundador el 1934 de la federació de Mocedades galeguistas i el 1935 secretari d'aquella organització i director de la revista Guieiro. Fou també un dels fundadors de la Unión do pobo galego, organització política actualment activa. Emigrà a Veneçuela el 1966 i retornà a Espanya el 1973. Instal·lat a Madrid, fou redactor de Tribuna Médica i dirigí l'Aula de Cultura Gallega de l'Ateneu madrileny. Treballà en el diari ABC com a crític de llibres en gallec. Longa noite de pedra apareguda en aquestes dates del 1962, influí de manera decisiva sobre la producció poètica de les noves generacions de Galícia en la dècada dels seixanta i bona part del setanta.

El títol del llibre s'inspira en el vers de Carlos Drummond de Andrade que diu: «Enmig del camí tenia una pedra...»

Escriu Celso que «vaig voler incorporar a Longa Noite el poema «Spiritual» com una mostra de les meves vivències d'Ultramar acabades d'estrenar, quan en aquella banda m'era permès el miratge il·lusori de cantar en llibertat... Com es vulgui que el seu esperit respon a una experiència vital i a un desig insubornable...»

Recordem que el 1971, Celso Emilio Ferreiro obtenia el premi Alamo pel llibre en espanyoAntipoemas, el qual havia estat escrit originalment en gallec, quan la censura prohibí la seva publicació. Deixau-me tastar en la meva llengua aquells primers versos: «El sostre és de pedra/ de pedra són els murs/ i les boires./ De pedra el paviment/ i les reixes./ Les portes/ les cadenes/ l'aire,/ les finestres,/ les ullades,/ són de pedra./ Els cors dels homes/ que de lluny esguarden,/ fets estan/ també/ de pedra./ I jo, morint/ en aquesta llarga nit/ de pedra».

El missatge i la simbologia són ben clars. Un altre poema que ens crida l'atenció, com a mallorquins, d'aquest aplec, és el que porta per títol: «Formentor»...

«Per dessota de la mar sona un pandero/ i hi ha un riu de llum blavenca./ Per damunt de la mar sona una flauta/ i hi ha un carrer de camèlies blanques...»

I ens parla de la blavor pura, dels cels clars, de les escumes de l'oneig... «Un jardí edènic aquí es formà amb argiles blanes i aquí nasqueren tots els ocells i tots els camins que duien murtes i miralls, per aquí passaren. Estic en el blau. Estic en els cels clars. Aquesta és una illa de coves misterioses. Formentor n'és el cim. Ungida d'olis vells, la seva nit té llums llunyans, veus, cristalls, boscos silenciosos, cuques de llum i crins de cavalls».