Les «Geòrgiques» i els foners balears (30 aC)

Aquesta idea li fou proposada per Mecenes, el qual tenia un gran interès en el tema, puix que l'obra tenia un gran valor, després de les guerres, com a propaganda en favor del retorn de la gent a la feina agrícola. Completa el tema dels versos amb nombroses disgressions, com era el cas de la descripció de l'Edat d'Or de la Cultura romana, l'elogi de la mateixa Roma o el mite d'Orfeu i Eurídice. Hom diria que hi ha una mica de tot i que les Geòrgiques esdevenen un document útil per a conèixer molts detalls de la vida romana. Encara que fill de pares humils, Virgili havia adquirit una sòlida instrucció a les escoles de Mantua, Cremona, Milà, Roma i Nàpols i, com a bon estudiant, a més d'estar sempre en contacte amb els cercles culturals més notables, destacà en filosofia, matemàtiques, retòrica, astrologia, medicina, zoologia i botànica. Només així, l'obra que comentam era possible. Ja hem parlat altres vegades dels improvisats i deficients dominis en les diferents branques del saber de molts dels nostres escriptors i poetes. Virgili, com un precursor de l'Humanisme que apareixeria disset segles després, volia tenir coneixements de tot. I els volia tenir de primera mà. És a dir, coneixement de la matèria i coneixement de la causa. Sense artificis. Ni embulls. Ni paranys o desfresses. Sense excuses de mal pagador. Defensor de l'apologia de la vida decantada, senzilla, serena, on regna la pau i l'existència de la vida natural compleix una funció bàsica, oposada a les turbulències d'una època condemnada a guerres civils, Virgili ens parla dels camps de blat, la ramaderia de bous i vaques, la mel d'abella, els aglans i els raïms, les guardes de xots, la neu muntanyenca que torna aigua vivificadora en temps de primavera, l'aroma del safrà, l'herba sucosa, el fèrtil llegum, l'amarg tramús, la canya fràgil, la collita de lli, el foc que mata les males herbes, la terra esponjada per la pluja, les arboces i els aglans que són fruita de la sagrada selva... El blat és el producte entorn del qual giren tots els altres i cada collita és tutelada pel déu més adient, el protector de la natura, sia Maia, Ceres, Faune. Neptú, Minerva... I arriba a l'època que ara ens ocupa, el temps de la tardor, per a dir-nos que són senyals de la primavera d'hivern quan «en dies més breus i temperats el llaurador vigila les tempestes...» i afegeix: «Que s'ha fet de la primavera quan llança (la tardor) les seves pluges pels erissats camps de blat? I quan esponja la verda tija el gra en llet?...».

I mirau per on, els nostres més llunyans avantpassats són també protagonistes en el poema, puix que parla dels nostres foners balears: «Les popes de les seves naus que carregades/ toquen a la fi el sospirat port./ Però en aquesta aturada s'han d'agafar/ les baies del llorer, les olives,/ els aglans, les murtes sagnants./

Quan escampa la neu la seva capa/ i agulles de gel arrossega el riu/ són perseguides les llebres orelludes,/ les perdius són sorpreses dins els llaços/ i els cérvols amb xarxes, i les daines/ TOMBI LA BALEAR FONA QUE l'AIRE/ FUETEJA AMB LA SEVA ESTOPA COM UN REMOLÍ...».