Johnny Cash, l'home de negre, que al llarg d'una prolongada carrera va donar veu en les seves cançons als oblidats, als deportats, als que estimen, als que sofreixen i als que mantenen la seva fe, va morir ahir als 71 anys d'edat.
«Johnny va morir a causa de complicacions de la diabetis que van derivar en una fallada respiratòria», va indicar el seu agent, Lou Robin, en un comunicat emès per l'Hospital Baptista de Nashville, a l'estat nord-americà de Tennessee.
La seva esposa, June Carter Cash, amb qui va compartir 35 anys de matrimoni i nombroses produccions artístiques, havia finat el maig passat als 73 anys per complicacions després d'una intervenció cardíaca.
Johnny Cash va ser una figura dominant a la música dels Estats Units que es va fer sentir sobretot en l'estil country, i la seva tasca es va reconèixer amb deu premis Grammy i la seva entrada al Saló de la Fama del Rock'n'Roll, al de la Música Country i al dels Compositors de Cançons.
Però ell es va descriure en termes més austers en la seva cançó Man in black i en tota la seva carrera va ser coherent amb aquesta descripció: «Vestesc de negre pels pobres i els doblegats./ Els que viuen al barri sense esperances i famolencs./ Vestesc de negre pel pres que fa molt que va complir la seva sentència/ Però continua pres perquè és víctima dels temps que corren».
En desenes de cançons que van assolir les primeres posicions a les llistes de discs més venuts i durant cinc dècades, Cash va alçar la seva veu greu, plena de sensibilitat, per parlar dels presos, dels treballadors i dels qui tenen el cor ferit per mals d'amor.
A causa de les freqüents actuacions de Cash en presons i el seu estil de vida esvalotat en els primers anys de la seva trajectòria, molta gent creia que ell mateix havia estat pres. El cert és que l'artista mai no va estar empresonat, encara que sí lluità en diverses etapes de la seva vida amb l'addicció a diferents píndoles.
En la seva autobiografia, Cash, publicada el 1997, el cantant, nascut el 1932 a Kingsland (Arkansas), va escriure que tractava de parlar «per les veus ignorades i suprimides en els mitjans d'entreteniment i també pels sistemes educatius i polítics». Al disc The Highwaymen, produït el 1985 amb Kris Kristofferson, Willie Nelson i Waylon Jennings, Cash va cantar al país el tema de Woody Guthrie The Deportees, en temps en els quals es feia molt poca atenció als immigrants.
«Alguns som il·legals, i a altres no ens volen/ Jo treball per contracte i després, hem de marxar/ Sis-centes milles a la frontera de Mèxic/ Ens cacen com contrabandistes, delinqüents, lladres/ Morim als turons. Morim en els deserts/ Morim a les muntanyes i a les planes/ Morim al costat dels arbres i morim entre els arbusts/ A ambdós costats del riu, morim al mateix».
La cançó The ballad of Ira Hayes relata la història d'un indi nord-americà soldat que va ajudar a aixecar la bandera d'EUA a l'illa d'Iwo Jima el 1945 i que en retornar al país es troba amb el racisme més cru. El rang de veu de Cash era limitat, però els matisos de la seva entonació i l'emoció transparent de les seves interpretacions el van portar a l'èxit també en les cançons en les quals parla dels pesars i ventures quotidianes i de desencontres en els camps de l'amor.
Les dècades de 1960 i 1970 van ser les de major èxit comercial per a Cash, i en els anys 1990 va retornar als estudis amb enregistraments a càrrec del productor de rap i hard rock Rick Rubin, amb el segell American Recordings.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.