Les vacances de Miss Nightingale (1837)

Miquel Ferrà i Martorell04/09/03 0:00

Deia Ibsen que la «vocació és un torrent que no pot ser detingut ni desviat; sempre s'obrirà pas cap a l'Oceà». I és ben cert. Llàstima que la majoria de la gent no en tengui cap, de vocació, o no sia capaç de captar-la en el fons del seu cor. Florence Nightingale va tenir una vocació totalment definida. En els començaments del segle XIX els hospitals eren escenari de sofriment amb poques esperances, un ambient sòrdid i brutal, éssers miserables amuntegats en sales plenes de brutor i un personal incompetent, de vegades grosser. Contra aquesta trista realitat que narrà tantes vegades Dickens, Miss Florence Nightingale posà en pràctica la seva irrenunciable vocació, la d'infermera heroica. La seva fama es troba lligada a la guerra de Crimea, quan allà, entre els ferits, durant el setge de Sebastopol, neix la seva llegenda. Florence Nightingale figura, amb tots els honors, entre els grans personatges que promocionaren la creació de la Creu Roja Internacional nascuda de la Convenció de Ginebra de 1864. Però encara que sembli mal de creure, Florence pertanyia, pel seu llinatge, a la joventut aristocràtica o burgesa de l'època, aquella que barrejava vanitat i plaer i que per la seva posició social ignorava el que eren pobres malalts del carrer, i més encara, ferits de guerra. Va tenir bones escoles i daurades vacances. D'això volem parlar avui...

Els actuals autobusos turístics «City Sightseeing» de Palma, amb el seu pis superior de seients a cel obert, m'han recordat aquell episodi de la vida de Florence Nightingale quan encara no s'havia determinat a ser «missionera del dolor», puix que la seva edat era massa tendra. Això succeïa en aquestes dates d'aquell mes de setembre. Decidits a fer unes llargues vacances, els Nigthingale havien fet la travessia de Southampton a El Havre i el dia següent, amb un temps magnífic, sortiren d'aquesta ciutat francesa en un carruatge dissenyat pel cap de la família. Era un vehicle grandíssim, estirat per sis cavalls, que muntaven els seus genets o «postillons». Sobre el pis superior hi havien posat seients per als criats i també per tal que algun membre de la família pogués admirar el paisatge. Les nines hi anaven assegudes i el carruatge, feixugament, marxava pels camins de França. Florence estava entusiasmada amb aquella experiència. Va escriure en el seu diari que, a Chartres, es va asseure tota la nit al davant de la seva finestra, embadalida en la contemplació de la bellesa dels efectes de la llum de lluna que banyaven la catedral. Però, malgrat els seus moments poètics, continuava essent molt ordenada. Tant, que cada dia prenia nota de les hores exactes de sortida i arribada i de la distància recorreguda. Visitaren Niça i d'allà passaren a Itàlia per conèixer Florència, on assistí amb freqüència a l'Òpera, i altres moltes ciutats del país. De retorn a França, va fer una llarga estada a París. Foren unes vacances de quasi mig any.

Altre cop a Londres, ja no era la mateixa. Havia gaudit de molta festa, de balls i espectacles, de taules de luxe... però també havia descobert rere tot aquell món d'argent, les figures grises que es bellugaven sense esperança.