Cellini i una festa d'estiu (1543)

Miquel Ferrà i Martorell23/08/03 0:00

Benvenuto Cellini, plater, gravador de medalles i escultor italià (Florència 1500-1571) fou contractat per Francesc I de França i anà a treballar a la seva cort, on va fer una de les seves obres mestres, la «Nimfa de Fontainebleau», un alt relleu en bronze que podeu veure en el Louvre si anau a París. De tant en tant, enmig de la feina, i dins la calor d'agost, hi havia moments d'esplai com els que narra ell mateix: «Misser Mattio del Nazaro, natural de Verona, aprofità l'ocasió d'un dia de festa per tal de convidar-me, juntament amb els meus operaris, a fer una bauxa en els seus jardins. Ell estava al servei de Sa Majestat i exercia el mateix ofici que nosaltres amb bones aptituts. Jo vaig dir a Paolo Micceri, un escrivà florentí que aleshores vivia en el castell, que també ell podria venir i divertir-se amb nosaltres. Però el jove em va respondre amb aquestes paraules: -Seria un gran error, crec jo, deixar la casa tan desamparada. Ja sabeu quant d'or, plata i joies teniu aquí. I ja que vivim en una ciutat de lladres hem d'estar ben alerta, tan de dia com de nit. Jo passaré el temps dedicat als meus exercicis de devoció cristiana, i guardaré la casa. Anau doncs tranquil a divertir-vos i a donar una mica d'esplai al vostre esperit.

Pensant que d'aquesta manera em podia absentar, sense preocupacions, me'n vaig anar al jardí amb els meus ajudants i deixebles Pagolo, Ascanio i Chioccia, i allà passaren alegrament bona part del dia. Tanmateix, cap a la posta de sol, en va envair una sospita i vaig recordar les paraules que m'havia dit aquell traidor amb aires de falsa innocència. Vaig muntar, doncs, a cavall i acompanyar per dos dels meus servents, vaig tornar al castell, on vaig sorprendre Pagolo Micceri, el meu escrivà, i la despreciable Caterina, la meva model, més o manco in fraganti. En el moment de la meva arribada, l'alcavota francesa que tenia per mare, crida: -Pagolo! Caterina! Aquí està l'amo!

Quan vaig veure venir la parella, espantada, amb els vestits en desordre, sense saber que dir, no em fou difícil endevinar el que havien estat fent. Al davant d'aquell espectacle, el meu cervell s'encegà irat i vaig treure l'espasa ben disposat a matar-los. L 'al·lota caigué agenollada als meus peus, plorant i demanant al cel clemència. Les meves mans havien comès ja tants actes de violència que si els hagués matat poques esperances m'haurien quedat de salvar la meva vida.

Els vaig fer fora, tots tres, castigant a mare i filla amb un cop de puny i una puntada de peu.»

Així ho conta Cellini a les seves memòries. Nosaltres pensarem que tot plegat fou un atac de gelosia. Aquella model, si és la mateixa que serví per a crear la «Ninfa de Fontainebleau» era bellíssima i l'escultor n'estaria ben enamorat.