La beata i el banyista (1571)

Miquel Ferrà i Martorell29/07/03 0:00

En el segle XVI, la nostra gent fugia de la mar. Sembla això tota una contradicció, però les persones planeres d'aquella època, vilatans i pagesos, sabien que per la mar podia arribar en qualsevol moment la dissort. Els pirates algerians i els turcs abundaven per les nostres aïgues i aprofitaven cada desembarcament per sorpresa per a capturar esclaus. Ben sovint, els pescadors i els patrons de barca queien en les seves mans. Les marines estaveb pràcticament deshabitades i els pobles eren bastits cap a l'interior. Però, com diu eCantar dels Cantars, «l'hivern era passat, la terra es vestia de flors, les figueres començaven a esclatar, les vinyes florien, i per la nostra terra ja es deixava sentir la veu de la tórtora...» Això devia observar pels caminals de l'hort del convent de santa Magdalena, de Palma, sor Caterina Thomàs, la monja «beata» amb fama de miraculosa. La vida del claustre no li deixava veure mai la mar, puix que no l'havia poguda contemplar des que havia deixat molt enrera la seva infantesa, a Valldemossa. Però era com si hi fos, amb aquest poder de translació de determinats místics. Succeí que amb la calor de l'estiu, a les platges del Molinar, eren moltes les criatures, els pillets, que extramurs, anaven a nedar. Ho hem vist en gravats i pintures dels segles següents.

Així doncs, estava sor Thomassa en les seves devocions i treballs monàstics quan, de sobte, «entrà tot espantat a la porteria el senyor Armengol, capellà de la casa, i contà que un nebot seu, un infant que el servia a la missa, havia anat a nedar i l'aigua se l'enduia mar endins, sense esperança de tornar, perquè era poc nedador, havent vist aleshores com una monja, amb els hàbits de santa Magdalena, li allargà la mà i el tragué a la vorera. Les monges feren contar aquest cas al seu escolanet moltes vegades. I, per a memòria del miracle, el seu senyor oncle va deixar en el convent la fundació d'una missa diària i perpètua...»

Però les tragèdies estiuenques també tenien lloc terra endins.

La gent menuda, enmig de la gran calor, es sentia atreta per l'aigua embassada dels pous i dels safareigs. No poques criatures pagaren amb la vida aquesta curiositat. «Prop de la porta de la Calatrava una nina, néta de la seva amiga i devota na Joana Vaquer, jugant, jugant caigué dins un pou. Sa mare, que ho va veure, corria com a boja de la pena al pou i agenollant-se invocà sor Thomassa. Tot d'una guaità dins el pou i va veure que l'aigua pujava amb la nineta damunt, asseguda; quan l'aigua arribà al coll del pou, no féu més que agafar la seva nina i la va treure».

Nombroses són les historietes de sor Thomassa en referència a la mar. Tempestes, arriscades navegacions, naufragis... Se'ns faria llarg de contar.