La mort del pare Poveda (1936)

Miquel Ferrà i Martorell27/07/03 0:00

No parlà ell sinó les seves obres. Fou un gran pedagog. Tal dia com avui era afusellat, sense més delicte que el de ser capellà, contra els murs del cementeri de l'Almudena, a Madrid. La història ens demostrà que el totalitarisme cec, d'extrema dreta i d'extrema esquerra, es podia trobar, en aquella confrontació entre germans, a cada volta de cantó. Màrtirs hi hagué en els dos bàndols i tan mereixedors de respecte són els uns com els altres. Assassins també n'hi hagué en els dos bàndols i són mereixedors de ser tractats com feres criminals, i que em perdonin les feres. Al pare Poveda el podien acusar d'haver donat menjar i cultura a les ètnies abandonades de raça gitana. Pedro Poveda Castroverde nasqué el 1874 a Linares, vida andalusa i minera. Els seus pares eren treballadors. Però ell fou un bon estudiant. Després de cursar els primers anys de batxillerat, ingressà en el Seminari de Jaén per descobrir la seva irrenunciable vocació religiosa. El 1892 aconseguia el títol de batxiller de Baeza i llavors estudiava Teologia, en qualitat de becari, a Sevilla. Acabats els seus estudis, fou ordenat sacerdot el 1897 a Guadix. En aquesta ciutat, segons els seus biògrafs, neix la seva clara vocació social. Veu que Andalusia és terra d'injustícies, amb poblacions marginals de gran pobresa. Va pel Guadix dels habitatges fets en coves i parla amb els jornalers sense feina i les criatures sense escola. Mentre els parla de Déu, els fa confiar en les pròpies forces i així, sota la seva iniciativa, es fan escoles improvisades, talles de costura, menjadors. Ell, amb sa mare, van a viure a una de les coves i ben aviat, el tenen per un més del poble gitano, el seu jove pare de confiança, «el cura payo» que ho dóna tot a canvi de res.

Però no es conforma amb aquestes activitats un cop estan en marxa. És precís estendre les seves idees pedagògiques arreu de totes les societats marginals, i alhora, educar mestres que puguin dur el seu missatge a altres àmbits. Funda la coneguda Institució Teresiana. A 1906, destinat a Gijón, ben lluny per tant de la seva Andalusia, treballa sempre seguit per la causa. Canonge de la catedral d'Oviedo, aprofitarà tota la seva influència per continuar amb la seva tasca caritativa i pedagògica. Publicarà les seves primeres obres a partir de 1912: Assaig de projectes pedagògics, Les acadèmies, Diari d'una funció, Entorn a un projecte pedagògic... Torna a Jaén el 1913 i va creant centres acadèmics per a personal cristià. El 1914 obrí a Madrid la primera residència universitària femenina. El 1918 dugué les seves idees i projectes a Barcelona. Residia a Madrid quan esclatà la gran matança... Sobre la mort del mestre, en el cementeri de l'Est, escriu un testimoni:

«Quan volguérem recollir l'escapulari del mort i aixecàrem un poc el cadàver, en posar-li la mà per l'esquena, la'm vaig tacar de sang. Això vol dir que li dispararen a l'esquena. Recollírem el seu escapulari, la corretja, la bufanda, el capell i anàrem a fer gestions per al trasllat. L'expressió del seu rostre era d'haver sofert molt. El cadàver estava encara flexible i la sang fluida...».

No el deixaren viure. No el deixaren escriure més obres de pedagogia. La UNESCO reconegué el 1974 a París els valors i mèrits pedagògics del pare Poveda, el «padre payo» dels gitanos de Guadix , víctima de la violència cega.