L'escriptor Avelino Hernández mor als 59 anys a la seva casa de Selva

El sorià havia arribat a l'Illa el 1996, on creà nombroses obres

23/07/03 0:00

S.B. Palma.
L'escriptor sorià establert a Selva Avelino Hernández va morir ahir als 59 anys víctima d'una llarga malaltia contra la qual feia molt de temps que lluitava. Hernández arribà a Mallorca el 1996 i ha escrit narracions ubicades en diferents indrets de la geografia mallorquina i lligades a algunes activitats de l'Illa, com les novel·les ¿Y por qué no te atreves a llamarlo amor? (1997), Tu padre era mi amigo (1998) i també el recull de narracions Una casa en la orilla de un río (1999).

Hernández va néixer a Valdegeña, Sòria, el 1944. La seva neboda Júlia va explicar a Diari de Balears que hi haurà un funeral religiós, però que tots els amics i els veïns que el vulguin recordar podran participar en un acte públic a la plaça del Parc de Selva. Amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, el 14 d'abril passat, assegurà en una entrevista que «crec que la narrativa espanyola s'ha de posar a l'altura de l'europea: és necessària una veu que repercuteixi en tot el continent; els novel·listes espanyols que surten de la realitat del país per recórrer l'esperit d'Europa sorgeixen amb comptagotes. Enrique Vila-Matas o Josep Canaís en són dos exemples».

Hernández era molt conegut a l'Estat, sobretot pel seu vessant com a narrador infantil i juvenil, i el 1986 va guanyar el premi Miguel Delibes de narrativa. La seva darrera obra publicada ha estat La señora Lubomirska regresa a Polonia, una reflexió sobre el patiment humà a través d'una perspectiva intimista, emprant l'Europa del segle XX com a teló de fons.

Avelino Hernández ha aconseguit un públic fidel a Mallorca i un considerable nombre de seguidors. Això quedà demostrat a la Fira del Llibre del 2001 quan hi presentà la seva novel·la Los hijos de Jonás, publicada a Espasa i que provocà coes nombroses als mostradors d'Embat.

Aquesta narració era, en paraules de l'autor mateix, «una paràbola precisa del que suposa la vida en el designi d'obrir camí a l'existència pròpia». Hernández va anar teixint un cosmos particular d'idees que van des d'allò purament optimista fins a allò més negatiu, des del desenvolupament satisfactori de l'existència fins a la nul·la realització de la vida, que s'ha plasmat en la seva obra.