La florida Mediterrània (1919)

David Herbert Lawrence, escriptor britànic (Eastwood, Nottingha mshire, 1885-Vence, Provença, 1930), abandonava aquell any de 1919 Anglaterra i passava a visitar i a residir a diferents països de la Mediterrània (França, Itàlia, Mallorca) i en aquests indrets cerca ambients més permissius on poder publicar la seva literatura vitalista, glorificadora dels instints al davant de les restriccions socials. Potser, ni una cosa ni l'altra podien convèncer el lector mitjà, ni la perversió de l'hipòcrita ni la perversió irracional. Tanmateix, la seva obra mestra, L'amant de lady Chatterley, publicada nou anys després, té valors narratius i psicològics extraordinaris. Però tornem a la literatura d'aquells dies de viatger atent, curiós, cromàtic, per la Mediterrània, quan el maig de la Toscana se li presentava certament generós: «Vora la Mediterrània, com en temps de l'Argòlida i suposam que per a sempre, hi trobam el narcís, l'anèmona, l'albó i la murta, que com el safrà i el julivert només abandonen el seu cabdal sentit en aquest indret. També hi ha margalideres, a Paestum, Itàlia, petites catifes florals ben blanques, i la Toscana es troba tota estelada de celidònies... Tanmateix la Toscana és la més florida, amb més humitat que Sicília i més rústica que els pujolets de Roma... Hi ha tantes petites valls amb torrentons que marquen el seu propi camí, defugint, de vegades, el riu o la mar. Hi trobarem raconets, per milions, totalment salvatges, encara que la terra hagi estat conreada durant milers d'anys. Però el cultiu intens de la vinya i l'olivera i el blat, mitjançant la tasca tossuda de nues mans humanes i dels bous de caminar lent i ulls suaus, no devasten un país, no el despullen, no el deixen pelat, no descobreixen la seva nuesa, no expulsen el déu Pan ni tampoc els seus fills. Les fonts flueixen i tamboregen sobre les rústiques roques dels paratges secrets i marmolen a través dels bosquetons d'arbossers, on tots els rossinyols canten alhora, impertorbables i intrèpids. És ben estrany que un país tan treballat com la Toscana, on la meitat del producte de cinc acres de terra pot mantenir deu boques humanes, conservi encara tant lloc per a les flors silvestres i el rossinyol...».