Invenció de la Santa Creu (326)

Miquel Ferrà i Martorell03/05/03 0:00

Aquesta «invenció» és una manera de dir «troballa arqueològica» i té per protagonista l'emperadriu Helena. Aquesta piatosa sobirana de Constantinobla era ja vella quan decidí d'anar a Jerusalem i cercar la creu de Jesucrist. Pujà al Gòlgota i damunt aquella muntanya, manà les excavacions. En aquella altura, els romans, hi havien edificat un temple a la deessa Venus i allà on hi havia hagut el sepulcre del Salvador, una estàtua de Júpiter. Explica el pare Joan Croisset que «manà la demolició del temple i l'ídol i féu treure tota la terra i pedres que s'havia amuntegat en aquell indret, i excavaren tan profundament que finalment aparegué el sant sepulcre i vora d'aquest, tres creus del mateix tamany i de la mateixa figura, sense que hom pogués distingir quina era la de Jesús. Veient-se l'emperadriu amb tal problema consultà Sant Macari i el bisbe fou del parer que s'aplicassin totes tres creus a algun malalt. Fou aprovada la idea i havent-se aplicat dues de les creus a una senyora que estava agonitzant, no s'hi va veure cap efecte; però en aplicar-se la tercera, la malalta sanà miraculosament, això enmig de molta gent que contemplava aquella experiència».

Identificada la Santa Creu, manà Helena que fos edificada una sumptuosa església en el punt de la troballa, i dins l'edifici fou dipositada la meitat de la creu, dins un estoig de pedreria preciosa i argent. L'altra meitat la dugué al seu fill Constantí, que com és natural, la va rebre amb singular veneració. Part de la relíquia fou després tramesa a Roma i guardada en un altre temple, edificat amb el nom de «Santa Creu a Jerusalem». Un altre bisbe d'aquells temps, Ciril, explica vint anys després que el món s'omplí amb fragments de la Creu, en aquest cas de la part que havia restat a Jerusalem, puix que eren molts els peregrins obsequiats amb minúsculs trossets de la relíquia quan la seva condició social estava revestida de notable relleu: prínceps, bisbes...

Fins i tot, tal era la multiplicació de fragments del «Lignum crucis» que Sant Paulí va creure que aquella fusta morta es reproduïa com si estigués viva, una mística experiència que reflectí en aquests mots llatins: «Cruxin materia insensata vim vivam tenens, i taexillo tempore innumeris pene hominum votis lignum suus commo davit: ut detrimenta non sentiret, et quasi intacta permaneret qu otidie dividuam sumentibus, et semper totam venerantibus: sed ist am impartibilem virtutem, et indestructibilem soliditatem, de ill ius carnis sanguine bibit, quae passa mortem, non vidit corruptio nem». O en altres paraules, la fusta regada amb sang de Crist es mantenia incorruptible i viva.

L'església de Santa Creu, a Palma, evoca aquesta història i ens mostra, enmig del retaule plateresc de l'altar major, una gran i bella escultura de Santa Helena o Elena, com vulgueu, una joia del nostre gòtic, dels XIV i XV.