Mor, a Lucca, santa Zita (1272)

Miquel Ferrà i Martorell29/04/03 0:00

Fou notícia en tota la ciutat de Lucca. La benaventurada Zita, l'amiga dels malalts i els pobres, es moria. Una dolença misteriosa l'anava consumint a poc a poc. Va rebre els sagraments. I els metges, així i tot, deien que es tractava d'una malaltia lleugera, de la qual es recobraria sense grans dificultats. Ella, en canvi, estava ben convençuda de viure en aquest món les darreres hores.

Un altre episodi: «Era temps de fam. Ella havia donat quasi tots els queviures que omplien el cistell del seu amo, puix que havia anat a la botiga i tampoc li restaven cèntims. Només una grapadeta de llegums i algunes llavoretes de blat havien quedat en el fons del cistell. Pregà i el cistell s'omplí d'aliments».

Només cinc dies va estar enllitada. I el dia de la seva mort, la tradició popular, assegura que es va veure un meravellós resplendor sobre aquella casa, un fenomen que féu cridar tots els infants: Ja és morta santa Zita! Tota la gent de la ciutat acudí a venerar el cadàver i les exèquies foren una cerimònia multitudinària.

Fou soterrada a l'església de Sant Frigidià i es mantingué sense corrupció, de manera que el 1580 n'obriren la sepultura i trobaren ben sencer el seu cos, que aleshores posaren dins una rica caixa per tal de satisfer la devoció del poble, que ja li havia atribuït no menys de cent cinquanta miracles, la majoria jurídicament aprovats. Les despulles de santa Zita foren cobertes amb una roba de brocat d'or i els fidels que la contemplaven a través del vidre asseguraven que la seva cara i les seves mans semblaven encara les d'una dona viva.

Tant aquests detalls mortuoris com la vida de la santa ens recorden la nostra Catalina Thomassa. Tanmateix, la seva vida és tot un seguit d'episodis miraculosos... «Un dia se li apropà un foraster, pobre, gairebé vestit, i li demanà, per amor de Déu, un glopet de vi, puix que estava el seu estómac mig gelat de fred. Ella manifestà no tenir-ne, però entristida, plena de confiança, anà a un pou proper, va treure una gerra d'aigua, i aquesta, per prodigi diví, esdevingué vi del millor».

Suposam que són ingènues llegendes medievals però que representen un testimoni de l'esperit solidari d'aquella serventa que des dels dotze anys treballava humil, activa, obedient i sofrida a casa d'un noble ciutadà, anomenat Fatinelli, que habitava en el districte de Lucca proper al ja esmentat temple de Sant Frigidià. Havia nascut en el poblet de Monsagradi, prop de Lucca. Fou un símbol de la caritat cristiana i, encara que no fou monja, es mantingué fadrina, amb ofrena a Déu de la seva castedat.