Perrault i els contes de la mare Oca (1697)

Miquel Ferrà i Martorell25/01/03 0:00

Amitjan any 1697 es publicava a França un llibre ben singular, els «Contes de la Mare Oca» que són un aplec de narracions tradicionals, molts dels quals s'han convertit en clàssics de la literatura infantil, com són els casos de «Barba blava», «Caperutxeta Vermella», «La Ventafocs» i molts altres en el seu moment. Per altra banda, enguany es compleix el tercer centenari de la mort d'aquest autor, Charles Perrault (París, 1628-1703), que fou secretari particular del ministre Colbert. Home ben curiós, quan ingressà en l'Acadèmia Francesa de la llengua, tal dia com avui, el 26 de gener del 1687, va fer el seu discurs en vers, i ho va fer entorn a un tema, els mèrits respectius dels escriptors antics i moderns, que encengué la polèmica, especialment a Boileau, una polèmica, plena de debats, que duraria sis anys.

En aquell discurs-poema, pronunciat o declamat en aquesta data, Perrault digué:

«La belle antiquité fut toujours vénérable./ Mais je ne crus ja mais qu'elle fût adorable./ Je vois les anciens sans plier les ge noux: els sont grands, il est vrai, mais hommes com nous;/ Et l'o n peut comparer, sans crainte d'être injuste,/ Le siècle de Louis au beau siècle d'Auguste».

La famosa «querelle», per això, establí uns nous paràmetres a l'hora d'observar una obra literària, revifada amb altres títols de Perrault, «Comparança entre antics i moderns» (1688-1696), «Apologia de les dones» (1694), «Els noms il·lustres que han sorgit a França durant el segle XVII» (1697-1701)... Composà llibres de versos i unes memòries, on també toca el llarguíssim debat.

Explica un catedràtic francès, G. Lanson, que «una manifestació audaç de Charles Perrault, l'autor dels contes de fades, provocà un gran conflicte, ja que aquest proclamava la superioritat dels poetes moderns sobre els grecs i romans. Un dels seus raonaments per tal de demostrar que la cosa era així cercava suport en aquestes paraules: «la llei de l'esperit humà és el progrés; dins les ciències, nosaltres, ens consideram més sabuts que els antics; doncs dins les lletres també nosaltres en devem esser superiors. Els antics eren infants en tot, els moderns representen la maduresa de l'esperit humà. L'estudi de les obres literàries pot verificar aquesta generalització: Pascal es troba per damunt de Plató; Despreaux val més que Horaci i Juvenal, i, en Cyrus hi ha deu vegades més invenció que en l'Ilíada: Són moltes les causes que expliquen aquesta superioritat dels moderns: el sol fet d'haver arribat els darrers, una més gran exactitud de la seva psicologia; el seu mètode de raonament que és més perfecte, la impremta, el cristianisme...»