Weyler i la política de concentracions (1896)

Miquel Ferrà i Martorell22/10/01 0:00

El general Valerià Weyler i Nicolau (Palma, 1838-Madrid, 1930) havia estat afavorit pel nomenament de governador general i capità general de Cuba el mes de gener del 1896. Això, dins la seva carrera militar, significava la pujada de molts escalons. Però aquell honor tenia la seva contrapartida, el deure de pacificar un territori en revolta permanent. Els independentistes cubans lluitaven aferrissadament, havien ocupat molts territoris i la situació, per al Govern colonial, era força difícil. El primer de tot va ha ver de ser la reorganització de les tropes espanyoles i després començar una campanya en dues etapes, la zona occidental primer i la part oriental després. Es trobà, però, que el poble, en bona part, volia la independència i no tingué altra idea que procedir a la reconcentració. Amb aquest sistema pensava matar dos ocells amb un sol tret, és a dir, evitar el suport popular en homes, queviures, espionatge, etc. que rebien els independentistes i deixar el camp lliure per a la lluita. L'amic historiador Antoni Marimon explica així el que era la reconcentració weyleriana: «La reconcentració, que intentava privar els cubans del suport que rebien de la població civil, s'aplicà inicialment a Pinar del Río, on es desenvolupava l'ofensiva espanyola. Posteriorment s'estengué a tota l'illa. Al començament del gener de 1897 ja afectava les províncies occidentals de l'Havana i Matanzas. Un ban del 30 de gener d'aquell mateix any implantà la reconcentració a la província de Santa Clara o de las Villas, al centre de l'illa...»

Concentrar la població, com és lògic, provocava molts problemes d'alimentació o d'higiene i això va fer que la mortalitat entre els reconcentrats fos molt alta. Es parla, de fonts nord-americanes, de quatre-cents mil morts. Potser el nombre de víctimes fou més baix. Però només que fos la quarta part d'aquesta xifra ja demostra fins a quin punt aquella mesura política o militar era dissortada. Poques vegades la severitat de la caserna sobre la població civil dóna bons resultats. En aquest cas, la propaganda adversa als interessos espanyols i el suport internacional als independentistes fou molt fort. És tan trist com absurd que el colonitzador esperi submissió i encara, de vegades, amor i admiració, per part del colonitzat. Ningú no vol estar en gàbia i, ni tan sols, en gàbia d'or. Tal volta no veim, cada dia que passa, que el món occidental està pagant els pecats del colonialisme a un preu molt alt? Però deixem aquestes consideracions i tornem a Weyler, que era destituït un altre mes d'octubre, el 1897, quan preparava una gran ofensiva contra els cubans d'Orient. Sembla que els Estats Units havien donat per via diplomàtica un ultimàtum a Espanya. O llevaven Weyler o les conseqüències serien molt greus.

Miquel Ferrà i Martorell