Schiller i la donzella d'Orleans (1789)

Miquel Ferrà i Martorell12/02/00 0:00

En bona part gràcies a les gestions de Goethe, gran amic seu, Frederic Schiller (1759-1805), aconsegueix la càtedra de Filosofia i Història a la Universitat de Jena i aquesta feina, ben remunerada, li permet de fer, fora de les hores de classe, molta tasca literària, així com la seva col·laboració a les revistes Die Horen i Musenalmanach, on publica interessants articles filosòfics i celebrades odes. Escriptor, poeta, tràgic i historiador, nascut a Marbach, una població de Wurtemberg, sorprèn el món de la cultura amb el seu bon quefer sistemàtic, idealista, ple d'originalitat i imaginació. Els crítics, que mai no perdonen i que solen ser un noranta-nou per cent de vegades poetes i escriptors frustrats, digueren que els seus personatges eren quelcom convencionals, de cartró pedra, com sol dir un dels que aquí pontifiquen, i que el seu estil era de vegades un gra massa declamatori. Els que el defensaven digueren que, en tot cas, ambdues coses es presentaven admirablement harmonioses. Però allà on Schiller abocà tota la seva capacitat creativa fou al drama La donzella d'Orleans.

Sembla que el fenomen del romanticisme ja pujava als escenaris en aquells finals del segle XVIII i com diu un autor: «El gust agredolç del romanticisme de quan acabaven els 1700 ens havia de transmetre l'emoció dels sentiments tràgics al seu punt més enlairat d'idealisme. Schiller, amarat en aquest gust, trià la Donxella d'Orleans, la francesa Joana d'Arc i n'escrigué una tragèdia amb inspiració d'eternitat. Els personatges fonamentals que desfilen al davant de l'espectador, arrossegats per l'ambient de dissort que els fa cometre actes que cap consideració no pot aturar, tenen més que vida i moviment: Són la vida dels sentiments i del llenguatge... És clar que aquest episodi històric, tan conegut, no era fàcil de contar amb tota l'originalitat que l'escena, més que demanar, exigeix. Joana d'Arc parla amb un entusiasme d'il·luminada que l'espectador aplaudí: «Mai! Res de tractats! Res d'entregar territoris! El Salvador és prop de nosaltres i ja s'està armant per a la lluita. Al davant dels murs d'Orleans ha de fracassar la bona sort de l'enemic. La mesura ja vessa i tot és madur per a la collita. Amb la seva falç ve la donzella que tallarà les semences del seu orgull i precipitarà la seva glòria del Cel fins on l'han aixecat. No us desespereu. No tingueu por. Abans que es daurin les espigues, abans que arribi la lluna plena, els corcers de l'Anglaterra ja no podran fer servir més els abeuradors de les netíssimes aigües del Loira. Encara hi ha miracles. Un colom blanc s'ha d'abatre com una àguila sobre aquests voltors que arrassen la nostra pàtria. Ell, el colom blanc, acabarà amb el borgonyó superb, traïdor del regne; i ha de vèncer Talbot, que assalta el cel amb cent braços, i a Salsbury, el sagríleg, i farà córrer al davant d'ella, com un ramat, tots aquests insulars ferotges...».