Cales verges, vestigis del passat de Mallorca

Ubicades generalment en zones altament protegides o abruptes, de difícil accessibilitat, han pogut escapar de la urbanització massiva que dugué el turisme als anys seixanta quasi pertot arreu de la costa. En l'actualitat, encara en queden devers una trentena en què els elevats valors ecològics es combinen amb els grans paisatges i les aigües més transparents.

La zona de la serra de Tramuntana és la que reuneix més cales verges. Solen ser petits calons, però els seus penya-segats i la gairebé insuperable inaccessibilitat fa que siguin pràcticament desconegudes pel públic i molts ni tan sols tenen nom propi. Per ventura les més populars siguin cala Deià, cala Tuent o la cala de s'Estaca, a Valldemossa.

Pel que fa a la primera, cal esmentar que a mitjan anys 80, per tal de fer-la més «atractiva», s'hi habilità una petita plataforma de formigó per als banyistes.

D'altres, la gran majoria, per arribar-hi sol fer-se necessari conèixer a fons el terreny, ja que solen obligar a llargues caminades a través de caminois i garrigues sense cap o gairebé cap tipus de senyalització, per exemple la més popular i extensa de Manacor, cala Varques.

Les més apreciades solen ser les d'arena fina, com l'abans esmentada, però també se'n troben de baletes, com és el caló des Monjo, de Calvià, o cala en Gossalba, de Pollença. I d'altres que combinen les baletes amb l'arena, com és el cas de cala Bota, també a Manacor.

Un altre dels aspectes a tenir en compte a l'hora d'acudir a aquesta mena de cales és que el seu accés estigui tancat al públic o es restringeixi a només determinat horari o dies, fet que esdevé més sovint del que pot semblar, tot i que el seu territori sigui de domini públic marítim i terrestre i sempre s'hi hagi de garantir l'accés lliure.