Si encara hi ha algú capaç de pensar que tots els habitants de Son Banya s’han enriquit a costa de la droga, s’equivoca. És més, aquells que ho creuen, no aguantarien ni una nit a la barraca de Juan, conegut com el Goril·la, l’home més pobre –així de clar– del poblat. Només existeix una paraula per definir l’expressió del seu rostre, del seu caminar lent i cansat.

És la paraula que neix de les entranyes del sentiment més pur i irracional de l’ésser humà: Pena. Té la pell arrugada, pròpia dels seus 95 anys.

Ell viu en una estança de 30 metres quadrats, s’alimenta del menjar que arreplega de les escombraries i fa les necessitats en un forat de l’habitació, al costat d’uns cartons recollits dels contenidors que separen el fals llit del terra de la resta d’espai. L’olor és infernal. Les mans del Goril·la estan mossegades per les rates. "A la nit entren i em mosseguen", diu.

Té dos fills amb deficiència mental i els seus ulls delaten aquesta sentència que ell no ha triat. El Goril·la encara espera que Benestar Social li habiliti una de les barraques buides que hi ha pel poblat per traslladar-s’hi. Fou una promesa del mateix Consistori. Però un any després de la visita de "torn" de les autoritats polítiques a Son Banya, la seva situació no ha canviat. "Saps quan em donaran l’altra barraca?", pregunta Juan.

La resposta és un silenci , un buit que ennuega i que no toca fons. La mateixa resposta és extensible a la resta de famílies que viuen sota mínims i que no estan informades dels plans de desmantellament del poblat, els terminis dels quals es van retardant.

La gent està crispada i no vol partir perquè no té feina i no sap si se’n sortirà. A més a més, Cort anuncia decisions de manera unilateral sense comptar amb els afectats directes: "No s’ha fet res des de l’Administració ni per preparar ni per conscienciar ni per acompanyar aquestes famílies en tot el procés previ als reallotjaments", denuncia Victòria Fullana, la portaveu del patriarca, conegut com el Pelón. "Volem ser tractats com a persones. Però no ens concedeixen ni el dret a decidir on volem anar", recrimina Pedro Cortés, de 53 anys amb un mallorquí perfecte.

Ell és un altre exemple de família que viu des de sempre al poblat. "Qui digui que tots els habitants de Son Banya som rics que vingui a viure aquí", recrimina. Afegeix: "Només una minoria té doblers, però la majoria de gent som molt pobres. Com vols que sortim d’aquí, on anirem? Almenys aquí no pag llum ni aigua i m’ho estalvii per menjar". Pedro ha habilitat un tros de la seva barraca que la utilitza com a botiga de juguetes i de caramels.

Dels sostres pengen ossos de peluix i a damunt el mostrador hi ha caixes amb pepes i cotxes de plàstic que de tant en tant les famílies del poblat compren per als seus infants. "Així em guany quatre duros", diu Pedro. "No podrem menjar enlloc més que aquí". Qui diu això és Rosario Flores, de 63 anys. Ella i el seu marit Eduardo Santiago, de 66, són pensionistes. Quatre dels seus nou fills són morts.

La resta "van deambulant d’aquí cap allà arreplegant allò que poden", diu. "Només aquí (al poblat) hi veiem una sortida", comenta Eduardo. Les famílies que no cobren la paga contributiva reben una pensió de 200 euros l’any en concepte de menjar. Enguany, encara no l’han cobrada. "Tot són paraules i ningú no es preocupa del poblat, que cada cop està més deixat", denuncia Fullana.

El poblat s’inunda i hi ha apagades de llum a diari

Dos dies després d’haver plogut encara hi havia bassals plens d’aigua entre els forats del mal asfaltat terra de Son Banya. Fang dins el ciment, entre nins descalços que xipollegen i corren pels solars d’aquest descampat, cada vegada més desolat. Peus nus entre fems i aigua bruta. El poblat està caient, però amb persones dedins. "Cada dia hi ha apagades de llum" denuncia Fullana. Aquest és només un exemple, de la desídia de Cort. Afegeix que no té res lligat per fer un reallotjament en condicions.