Rotondes

Des del cinturó mòbil cap al centre de la ciutat, s’han implantat nombroses rotondes. La primera és la que denominam de Can Blau, el bon bar dels grans variats, que sempre està a punt del col·lapse. Dissenyades per combatre el perill dels entrecreuaments no sempre tenen prou capacitat per engolir tot el tràfic.

L’espai buit que deixen a voltes és ocupat per algunes escultures. Vora el conservatori de música s’alça sobre la gespa una estructura metàl·lica que em sembla és del suís Albert Rouiller (Ginebra 1928- Soral 2000), que passà llargues temporades a Mallorca, en concret a Porto Colom. Aquest mes de maig, un ancià de vuitanta-cinc anys fou atropellat i pocs dies després s’informa de la seva mort.

Resseguint la via, al principi de la carretera de Valldemossa tenim un mena de personatge del neolític del gran artista Joan Bennàssar que saluda als alumnes que baixen de la UIB. A la que hi ha entre el camí dels Reis i la carretera d’Establiments, sols hi ha vegetació on no és rar veure agrons que picotegen el terra.

Davant la policlínica Miramar hi ha una escultura que fou Premi Ciutat de Palma, i que abans era hostejada a la porta de Sant Antoni/Avingudes, d’un escultor nòrdic de qui lamentablement no record el nom. Porta per títol una expressió similar a flor de sol: és una molt bella peça en acer que recorda la manera de fer del basc Jorge Oteiza (1908-2003) explorant els volums d’una esfera definida per bandes d’acer que s’entrellacen.

Tenguin o no decoració, les rotondes són testimonis del viure i flux de la ciutat. Els conductors intercanvien missatges no verbals amb intermitents i clàxons o gests.

Són especialment denses en tràfic les que hi ha al llarg de la continuació dels carrers Indústria i Dragonera fins al camí de Son Rapinya. Als voltants hi ha sis col·legis i un hospital. Cal tenir molta paciència per anar creuant una rere l’altre les rodones atesa la saturació. Els pares amorosos porten els seus fills a l’escola i molta de gent tracta de passar per arribar a la feina. A voltes, un pensa que a la Miramar varen néixer els nostres fills i moriren els pares, o que a la clínica Salvà ens operaren de cataractes o que molts dels adults assistiren a qualque col·legi dels voltants.

Resulta sorprenent veure la quantitat de cotxes que volen accedir des de la part forana al centre de la ciutat, o en grau més baix els automòbils que parteixen cap a l’extraradi de la conurbació. És un misteri que no és pas bo de resoldre, però cada dia el veiem com si fos una simfonia de música dodecafònica. És la metròpoli que parla amb xiulets i tambors dels motors mecànics que embolcalla la vida dels vivents protegits per una carrosseria metàl·lica.