Aquest dissabte s'ha fet a la Torre del Serral del Falcons, a Portocristo, un homenatge a Guillem Riera per part de l’Agrupació Territorial de Llevant de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i de l’Obra Cultural Balear de Manacor.
Vos oferim la intervenció íntegra del president de l'ASM, Joan Planes.
«Bon dia a tots i totes. Gràcies per ser avui aquí i haver respost a la nostra convocatòria. I moltes gràcies a l’OCB de Manacor i a l’Agrupació Territorial de Llevant de l’ASM.
Som al costat d’aquesta Torre del Serral dels Falcons per retre de bell nou un merescut reconeixement i homenatge a un dels herois mallorquins més importants, el jove artiller manacorí Guillem Riera. Ell, seguint les instruccions que el Marquès de Rubí va donar a la ciutadania després de negar-se al suborn del general Dancourt per 100.000 escuts per a la rendició de vigilar les nostres costes, des d’aquesta talaia, dia 4 d’abril de 1715 albirà la presència de tres vaixells de les tropes filipistes. De seguida, i a la manera dels maulets, va fer sonar el seu corn per aconseguir ajuda. Aviat comparegueren una trentena d’homes armats amb trabucs, falcons i ballestes per defensar la costa davant d’un possible desembarcament. Sols, només amb aquestes armes, aconseguiren que uns tres-cents soldats ben armats que havien arribat a la costa haguessin de desistir i tornar embarcar. Com tots sabeu, per la persistència i la intensitat en l’ús del seu falconet, Guillem Riera va perdre la vida quan li va rebentar el falconet per l’escalfor a què havia arribat.
Dos mesos després, concretament dia 11 de juny de 1715, i en part furiosos per aquesta gesta, sortiren de Barcelona cap a Mallorca 404 vaixells amb 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons. El seu objectiu era conquerir Mallorca per la força de les armes, cosa que, com molt bé sabem tots, aconseguiren dia 11 de juliol de 1715, quan el marquès de Rubí lliurà les claus de Palma al marquès d’Asfeld, a qui demanà un compromís de manteniment de les franquícies, els furs i els privilegis del Regne de Mallorca. Tot va acabar, malauradament, amb el Decret de Nova Planta del 28 de novembre de 1715.
Ara bé, avui commemoram aquell 4 d’abril de 1715, però també hem de celebrar que, seguint el seu exemple, seguim resistint l’embat contra els nostres drets com a ciutadans i com a poble i seguim lluitant en la defensa de la nostra identitat.
Cada quinze dies, a Ona Mediterrània, al programa Bon dia de Toni Rotget, feim «Sobirans». Quan en triàrem la sintonia, pensàrem en la cançó de Lluís Llach titulada «Tossudament alçats». I per què? Idò perquè diu el següent: «Som aquí / Tossudament alçats / Proclamem el nom, el temps i el lloc / Que ens dol i pertany / Si vols amb els punys ben oberts / Si cal amb els punys ben tancats / Per mor que el somni que tenim junts / Es faci possible / Novament / i deslliurats d’enyors / Gent d’allà i d’aquí ens donem el dret / a escriure el futur / Sabent que aquest vell país / Potser encara és el camí / Que ens faci anar més lluny / I ens acosti fins l’art de viure».
Feim aquest programa per reafirmar-nos en el nostre objectiu, com a poble, de recuperar tots els nostres drets, i per donar informació i arguments a tots els ciutadans perquè entenguin, com des de l’ASM entenem, que l’únic camí, i remei, per solucionar la major part dels problemes, urgències i necessitats que patim passa per «Voler comandar a ca nostra» i assolir la independència que ens furtaren per la força de les armes el 1715, quan vam ser incorporats a España com a colònia. Des d’aleshores hem passat per l’absolutisme borbònic, per breus repúbliques espanyoles i per dictadures, i ara estam atrapats en la continuació de la darrera a traves del règim del 78, però sempre, sempre, patint tota mena d’espolis colonials.
Farà ja, idò, 309 anys que el Reino Borbónico de España, l’Estat espanyol, no té altre objectiu que menystenir la nostra identitat com a poble i assimilar-nos a la seva Espanya uniforme i angoixosament constitucional. Per aconseguir-ho han seguit i segueixen l’estratègia de relegar la nostra llengua, el català, i la nostra cultura als àmbits més subordinats. També, i cada vegada més, seguint els usos de tota metròpoli ens espolien econòmicament. El primer objectiu d’aquest espoli és reforçar el seu poder centralista, les seves elits i les possibilitats de creixement econòmic. I el segon objectiu consisteix a depauperar el territori colonial a traves d’una sobreexplotació dels recursos i una escassa inversió i també a empobrir la seva ciutadania amb uns salaris baixos i unes fortes càrregues impositives. Aquesta estratègia, els que som aquí, i tots els que pensen com nosaltres, sabem que la segueixen tots els governs espanyols, siguin de dreta extrema o extrema dreta (PP/CIUTADANS/VOX) o siguin d’esquerra progressista (PsoE/Podemos/Sumar).
Per comprovar-ne les conseqüències basta fer un cop d’ull al nostre voltant. Per exemple trobam una càrrega poblacional que assoleix rècords històrics insostenibles, a causa de l’excessiva població flotant. En 40 anys hem duplicat la població fins als 1.231.487 habitants, mentre que la població resident i flotant en el més d’agost hem arribat a 2.106.209.
D’aquestes dades en provenen els beneficis que obté l’estat centralista i extractiu i tots els perjudicis i emergències nostres. L’Estat espanyol assoleix màxims en recaptacions tributàries i nosaltres màxims en espoli fiscal: més de 5.300 milions d’euros anuals. AENA (al cap i a la fi també l’Estat espanyol) bat records en turistes -18 milions- i beneficis; nosaltres, en saturació, contaminació, residus i sobreexplotació de territori i recursos.
Un altre exemple. L’Estat espanyol és el segon país del món en quilòmetres de tren d’alta velocitat, amb més de 4.000 km de vies i més de 57.000 milions invertits. Per contraposició nosaltres seguim esperant la inversió per acabar el tren fins a Artà, fins a Felanitx, fins a Santanyí, fins al Port d’Alcúdia i el Port de Pollença.
Per si tot això no fora suficient, tenim els serveis públics bàsics de sanitat i educació infradotats econòmicament i amb recursos humans insuficients. Urgències i llistes d’espera desbordades. Barracons i ràtios altes en educació. I la sobrepoblació que patim, per acabar-ho de reblar, genera excessos de demanda i per tant encariment dels preus dels productes de consum, de l’habitatge i del lloguer, cosa que redueix les possibilitats de benestar, d’estalvi i de progrés.
Tanmateix, l’espoli més greu que patim, des del Decret de Nova Planta, és el de la identitat i el lingüístic. Tenen ben clar que, si ens priven dels nostres referents d’identificació –institucions, història, herois, llengua, cultura, etc.– i els substitueixen per uns altres i augmenten la immigració castellanoparlant, el procés d’assimilació i d’incorporació a la seva España uniforme serà exitós, i proper! En altres èpoques han prohibit l’ús oral i escrit públic de la nostra llengua. També han legislat per restringir i subordinar la llengua catalana a la castellana en molts d’àmbits estratègics o de prestigi social. Actualment, tant amb governs del PsoE com ara del PP-VOX, hem pogut comprovar com l’ús de la llengua catalana ha retrocedit. Unes vegades per manca d’integració lingüística dels nouvinguts (i per manca de recursos per integra-los), altres per manca del compliment o seguiment de la normativa de mínims existent en educació. Actualment, amb el govern del PP-VOX, eliminant requisits de coneixement i usos institucionals. Han tancat mitjans de comunicació en llengua pròpia, han dificultat i prohibit la reciprocitat entre les televisions dels Països Catalans i, per contra, han incentivat la proliferació de cadenes i mitjans de comunicació en castellà al llarg dels nostres territoris.
Davant tot aquest panorama, i l’atzagaiada actual, que ens acosta a un estat d’emergència nacional, cal més que mai que no quedem a casa, sinó que ens mobilitzem. Cal comprometre’s en la defensa de la nostra identitat, llengua i cultura. És molt important comptar amb els partits de país per revertir aquesta situació. Però alhora ser exigents perquè facin pedagogia de la situació actual i de la necessitat de tenir un estat propi com a solució única a tots aquests espolis que patim. Han d’haver entès, després de tants d’anys, que des de l’autonomia i del regim del 78 és impossible revertir la situació, que España és irreformable i no té remei. És molt important i necessari que ens fem nostres les paraules de Vicent Andrés Estellés, escriptor, periodista i poeta valencià, del qual aquest any celebram 100 anys del naixement: «No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. / Baixa al carrer i participa. / No podran res davant un poble / unit, alegre i combatiu.»
