La Gerreria: vida i comerç més enllà del carrer del Sindicat

Tomeu Carbonell, 24 anys. Nascut a un poble del pla de Mallorca. Un divendres a vespre seu, tot sol, en una taula de Can Flexas, un cafè d'anomenada entre la gent moderna de Palma, obert fa un parell d'anys a la barriada de la Gerreria. La majoria dels parroquians s'hi expressen en castellà. En una tauleta de davant hi ha un al·lot i el seu company, que, baldament no destriï una 's' sorda d'una de sonora, és un dels protagonistes de la sèrie de moda que emet la televisió autonòmica. Prenen una beguda que Tomeu no sap identificar. A devora, en una cadira entapissada d'escai, una suposada artista d'una seixentena d'anys treu ara i suara, de dins una bossa que sembla per guardar-hi el pa, un paper esgrogueït amb la crítica que l'antic diari Baleares publicà d'una exposició seva feta el 1987 en una sala avui desapareguda.

Tot, en aquesta situació, és fictici. Tanmateix, però, podria no ser-ho. La qüestió és: qué ha motivat Tomeu Carbonell a sortir per aquest bar i no a fer-ho per un pub del seu poble o del passeig marítim? Idò la resposta és la gentrificació, altrament dit ennobliment social. Aquest concepte deriva del mot anglès gentry (burgès) i s'empra per designar processos mitjançant els quals la població d'una determinada barriada és substituïda per persones d'un nivell econòmic superior. Aquest nou grup social fa que les condicions millorin. De vegades, però, els autòctons en queden arraconats.

Això és el que vol dir l'expressió originàriament. Tanmateix, però, des del 1964, quan el sociòleg Ruth Glaw el creà, el terme ha fet noves incorporacions. Ara, no cal que els nous habitants d'aquestes barriades, normalment cèntriques però degradades, tenguin poder adquisitiu. Basta tenguin cultura. Per ventura això és el que cerca Tomeu Carbonell. Aquests suposats coneixements culturals que no pot trobar assegut vora el tasser del café del poble. El neoliberalisme fa mercat de la societat. I fins i tot, una activitat qualsevol pot estar sobrevalorada pel simple fet que s'exerceixi als baixos d'una finca d'una barri determinat.

El que és cert és que això que ara s'esdevé a la Gerreria no és res nou. Altres ja ho feren abans. El barri del Raval de Barcelona, o el Carme de València, només en són dues mostres. Així ho reconeix Xavier de la Heras Aloy (Palma, 1969), propietari del cèlebre Can Flexas. «És bo de veure que això no és com el Raval. Així i tot, però, li assembla. Ja sigui pel tipus de gent que ve, persones joves mesclades amb habitants de la barriada, com per la casta de negocis que s'hi obren».

Quan Xavier va obrir Can Flexas, el local d'aquest cafè feia deu anys que estava tancat. «Hi vàrem haver de fer molta d'obra. Així i tot, però, un que ara hi entri no ho coneixeria», diu el propietari del cafè esmentat. Allò cert és que la decoració de Can Flexas recorda els cafès d'altre temps, amb tauletes baixes de marbre i una gran gelera de fusta de la marca Frau, feta en una fàbrica que antigament existia al Sindicat. «Va coincidir que Xavi i jo cercàvem local plegats. I tots dos en vàrem trobar un quasi al mateix temps. Teníem clar que volíem estar al centre de Ciutat», explica Tina Codina (Palma, 1972), que gestiona Tres, una empresa de serveis culturals del carrer de la Corderia.

Tina és membre de l'associació de veïnats Canamunt Ciutat Antiga, l'entitat organitzadora de les festes del barri, l'acte central de les quals, un concert, es fa coincidir amb l'aniversari de l'obertura del mateix bar de Can Flexas.Maria Bravo (Llucmajor, 1958) ha obert just fa dues setmanes una botiga de panets. «Esper que la cosa em vagi bé. Jo pens que en aquest barri hi feia falta això. Vull dir un lloc on poder comprar un panet i que sigui barat», diu.

«Molts de dies, sabeu què fa el xofer del bus? -pregunta Maria, que els horabaixes també fa de restauradora de mobles. Idò passa i em diu: 'Maria que me'n faràs un de formatge amb musclos?'. I quan torna a passar jo ja el tenc preparat i li don per la finestra sense necessitat de baixar».Un procés particular i diferenciat és el que ha viscut Ca la Seu, l'esparteria que és la botiga més antiga de Ciutat i que data del segle XVI. Quan els amos antics es retiraren, la prengué Joan Bernat (Artà, 1962).

«A ca nostra, al meu poble, sempre hem tengut negoci d'esparteria. Feim llatra i en venem els objectes. Quan vaig saber que Ca la Seu tancava no en podia donar passada. El propietari ens ho va voler llogar tot d'una i hi va consentir perquè nosaltres continuaríem el negoci», diu Joan.Ara, però, els esportins per premsar oliva no suposen les vendes majoritàries de Ca la seu. Joan obté més guanys amb les avarques i les espardenyes que, per ventura, porten aquells que van a prendre una copa al cap de cantó de més avall.