«Per quin motiu l'Ajuntament de Palma no ha reconegut mai la figura del meu senyor avi, Alexandre de Riquer i Anglada?», es demanà Llorenç Borràs de Riquer (Palma, 1925), comte de la Casa Dávalos. «Per què és que a Son Armadans, allà on hi ha el bust de Santiago Rusiñol, no n'hi afegeixen un altre? El marquès de Benavent va ser una figura destacada del primer decenni del segle XX a Mallorca, juntament amb Anglada Camarassa», es justifica el noble des del seu pis de Reina Maria Cristina.
Segons Borràs de Riquer, el seu padrí fou l'introductor de l'art dels ex-libris a Catalunya. Si bé reconeix que el període que passà a Mallorca, des del 1917 fins al 1920, any en què morí, no fou artísticament tan prolífic. Així mateix, però, assegura que féu uns quants paisatges de Deià i Valldemossa de gran valor.
«El greu que em sap és que mon pare va vandre quasi tota l'obra que ens deixà», es plany el noble de l'Eixample. «Com que les amants li feien fer allò que volien. Vet aquí!», li respon des de l'altra part de la sala endomassada i plena de catifes i tapissos, Margarita Alcover, la seva dona, que és rebesnéta del cèlebre poeta Joan Alcover.
«M'han dit que Can Alcover, d'ençà que hi han fet obra, ha quedat molt bé. Jo, encara no ho he vist, però crec que se'n parlarà», diu Margarita.«Hi ha coses que són llargues de contar. No és ver Llorenç. Nosaltres, però, ho volem dir. Conta allò del teu cosí...», diu la descendent del poeta al descendent del pintor.
«Sí. El meu cosí, Martí de Riquer, aquell que és filòleg de la Universitat de Barcelona, és molt viu. Sabeu què fa? Idò es fa passar pel comte de la Casa Dávalos sense ser-ho», explica Borràs de Riquer.
«Un dia que vingué per Palma, s'aturà a veure ma mare. Hola tía Emilia, como se encuentra?, li digué. I llavors li demanà a veure si li deixava retratar el títol nobiliari que teníem exposat a la vitrina del menjador. I així ho féu», explica Llorenç Borràs, que és músic, pianista, pintor, escultor i ebenista, entre d'altres oficis artístics i creatius.
«Bé, la qüestió és que al cap d'un mesos se n'anà a Madrid. Digué que, durant la guerra, els rojos li cremaren el títol però que, gràcies a Déu, n'havia pogut conservar una fotografia. I, amb aquestes traces i manyes va aconseguir que li diguessin comte», explica el posseïdor de l'autèntic títol, sempre segons la seva versió.
«I jo, què he de fer? Idò res. Si ara el demandàs, no valdria tant els viatges que hauria de fer cap a Barcelona com el títol. Me n'afluix. Sé cert, però, que si la cosa fos al revés, ja faria estona que m'hauria demandat. Res, res... Salut i pau», conclou el noble mentre copeja amb l'anell de segell amb el gravat d'una corona les posts del piano. I mentrestant, d'allò que passa més gust és de tocar el piano. De fet, dijous passat se'l pogué sentir a l'Auditòrium interpretant una peça que es diu Fantasia.
