«Per quin motiu l'Ajuntament de Palma no ha reconegut mai la
figura del meu senyor avi, Alexandre de Riquer i Anglada?», es
demanà Llorenç Borràs de Riquer (Palma, 1925), comte de la Casa
Dávalos. «Per què és que a Son Armadans, allà on hi ha el bust de
Santiago Rusiñol, no n'hi afegeixen un altre? El marquès de
Benavent va ser una figura destacada del primer decenni del segle
XX a Mallorca, juntament amb Anglada Camarassa», es justifica el
noble des del seu pis de Reina Maria Cristina.
Segons Borràs de Riquer, el seu padrí fou l'introductor de l'art
dels ex-libris a Catalunya. Si bé reconeix que el període que passà
a Mallorca, des del 1917 fins al 1920, any en què morí, no fou
artísticament tan prolífic. Així mateix, però, assegura que féu uns
quants paisatges de Deià i Valldemossa de gran valor.
«El greu que em sap és que mon pare va vandre quasi tota l'obra
que ens deixà», es plany el noble de l'Eixample. «Com que les
amants li feien fer allò que volien. Vet aquí!», li respon des de
l'altra part de la sala endomassada i plena de catifes i tapissos,
Margarita Alcover, la seva dona, que és rebesnéta del cèlebre poeta
Joan Alcover.
«M'han dit que Can Alcover, d'ençà que hi han fet obra, ha
quedat molt bé. Jo, encara no ho he vist, però crec que se'n
parlarà», diu Margarita.«Hi ha coses que són llargues de contar. No
és ver Llorenç. Nosaltres, però, ho volem dir. Conta allò del teu
cosí...», diu la descendent del poeta al descendent del pintor.
«Sí. El meu cosí, Martí de Riquer, aquell que és filòleg de la
Universitat de Barcelona, és molt viu. Sabeu què fa? Idò es fa
passar pel comte de la Casa Dávalos sense ser-ho», explica Borràs
de Riquer.
«Un dia que vingué per Palma, s'aturà a veure ma mare. Hola tía
Emilia, como se encuentra?, li digué. I llavors li demanà a veure
si li deixava retratar el títol nobiliari que teníem exposat a la
vitrina del menjador. I així ho féu», explica Llorenç Borràs, que
és músic, pianista, pintor, escultor i ebenista, entre d'altres
oficis artístics i creatius.
«Bé, la qüestió és que al cap d'un mesos se n'anà a Madrid.
Digué que, durant la guerra, els rojos li cremaren el títol però
que, gràcies a Déu, n'havia pogut conservar una fotografia. I, amb
aquestes traces i manyes va aconseguir que li diguessin comte»,
explica el posseïdor de l'autèntic títol, sempre segons la seva
versió.
«I jo, què he de fer? Idò res. Si ara el demandàs, no valdria
tant els viatges que hauria de fer cap a Barcelona com el títol. Me
n'afluix. Sé cert, però, que si la cosa fos al revés, ja faria
estona que m'hauria demandat. Res, res... Salut i pau», conclou el
noble mentre copeja amb l'anell de segell amb el gravat d'una
corona les posts del piano. I mentrestant, d'allò que passa més
gust és de tocar el piano. De fet, dijous passat se'l pogué sentir
a l'Auditòrium interpretant una peça que es diu Fantasia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.