REDACCIÓ. Palma.

La Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials (FAES), que presideix José María Aznar i que té Àngel Acebes de vicepresident, acaba de publicar el llibre Libertad o coacción. Políticas lingüísticas y nacionalismos en España. En aquest volum, l'escriptor Eduardo Jordá Forteza aborda la problemàtica mallorquina en un assaig que es titula Islas Baleares. El difícil bilingüismo. Segons Jordá, «no sembla que els habitants de les Illes tinguessin greus problemes mentals (per parlar en català i escriure en castellà durant segles); Balears i Catalunya són els llocs del món on hi ha més sociolingüistes per quilòmetre quadrat; el catalanisme polític era desconegut fins que va ser importat per un grup d'universitaris que estudiaren a Barcelona abans de la mort de Franco; Diari de Balears té més redactors que lectors i viu de les subvencions; i a «molts» d'instituts i escoles el castellà és una llengua marginal. Aquestes són algunes de les idees que transmet Eduardo Jordá en un document que es pot llegir íntegramenent en la plana web fundacionsfaes.es, a l'apartat «Libertad o coacción».

A continuació, reproduïm algunes de les parts més cridaneres sobre la visió que dóna Eduardo Jordá de la realitat mallorquina (per enlloc parla de les altres Illes) a la publicació impulsada per la fundació de referència ideològica del Partit Popular. En els casos en què incorre en una desinformació manifesta de dades objectives, hem cregut oportú introduir-hi una postil·la.

Una diglòssia natural. «Històricament, des de la implantació dels decrets de Nova Planta el 1715 fins als últims temps del franquisme, s'ha produït una situació de diglòssia -i deman perdó per usar aquest vocable encunyat pels comissaris lingüístics, sociolingüistes, que es diuen ara- que era acceptada per gairebé tot el món de manera natural. (...) Almenys en el cas de les Balears, la població ha acceptat aquesta situació d'injustícia lingüística amb una barreja de fatalisme i oportunisme pragmàtic. Els balears som illencs i tenim un sentit «portuari» de la vida. Sabem que necessitam una lingua franca amb la qual puguem comunicar-nos amb les personesforanes, amb les quals de vegades fem negocis i amb les quals altres vegades només aspiram que ens deixin en pau. I per això mateix, hem acceptat la imposició legal del castellà sense excessiu dramatisme. Per nosaltres, durantdos segles, el català de les Illes era l'idioma parlat, mentre que el castellà era l'idioma escrit. I no sembla que els habitants de les Illes tinguessin greus problemesmentals a causa d'això. Que jo sàpiga, els casos de patologies mentals que es produïen a les Balears no eren més nombrosos que els detectats a Madrid o a Brussel·les, per citar una ciutat monolingüe i una altra de bilingüe».

Joanot Colom, un assassí frustrat. «És interessant assenyalar que els canvis al nomenclàtor dels carrers hi ha reflectit el nou estat de coses -més favorable a la part forana- que ha establert l'autonomia política. Per exemple, el carrer Colón de Palma, dedicat a Cristóbal Colón, va passar a dir-se carrer d'en Colom, com a homenatge a un líder de les revoltes camperoles del segle XVI, Joanot Colom, que va intentar conquerir Palma -sense èxit- a l'època dels agermanats. Que jo sàpiga, Palma és l'única ciutat del món que ha dedicat un carrer a un personatge històric que, en cas d'haver pogut, hagués passat pel ganivet bona part de la seva població».

(El carrer Colom ha estat sempre el carrer Colom de Palma. La interpretació que Jordá Forteza fa de la revolta dels agermanats és tan indocumentada com injuriosa per a Joanot Colom. Colom, que es fill il·lustre de Palma, té un carrer, una escultura i una làpida on era ca seva, l'actual plaça del Rosari. Colom es refugià amb molts de forans dins les murades de Ciutat, on resistí el setge de les tropes reials fins a la capitulació el 7 de març de 1523. L'única ciutat que es va resistir a Joanot Colom va ser Alcúdia. Està documentat que, després de la revolta, la població de Mallorca minvà en un 30 per cent).

Els nacionalistes radicals. «Vull subratllar un fet inqüestionable a les Balears, dolgui a qui dolgui, el castellà és l'idioma en el qual es llegeix el diari; el català és l'idioma amb el qual se saluda el veí a l'ascensor. I només a un grup reduït de nacionalistes radicals els sembla que aquest fet representi una anomalia social que ha de ser corregida a tota costa».

El catalanisme polític. «Durant els últims anys del franquisme es va produir un canvi important en la societat balear: la irrupció d'un grup de llicenciats universitaris que havien estudiat a Barcelona i havien rebut una influència notòria per part del catalanisme polític. Aquest sector va anar cobrant força al món de la cultura i al de l'ensenyament universitari, fins al punt que va arribar a considerar-los patrimoni propi (un fenomen que, per una altra part, ha tingut lloc a tot el país i que necessitaríem molt temps per estudiar-ho). I ha estat aquest sector intel·lectual que ha introduït a les Illes dos conceptes propis del nacionalisme català que fins llavors gairebé ningú no havia usat. Em referesc als conceptes de llengua pròpia i de normalització lingüística». Eduardo Jordá Forteza ignora l'existència d'Esquerra Republicana de Balears, lligada a la catalana i dissolta també per la dictadura, o el famós manifest dels intel·lectuals mallorquins «Resposta al missatge dels catalans», de 1936, per citar dos referents immediats a la Guerra Civil.

Sociolingüistes a «go-go». «La imatgeria antifranquista -que continua perpetuant-se en les idees, o més aviat en els tics ideològics, d'un important sector de l'esquerra actual- ha incorporat aquests dos conceptes a les seves dades d'identitat (llengua pròpia i normalització lingüística). Això explica que, des de 1975 fins avui, Catalunya i Balears siguin un dels llocs del món on hi ha més sociolingüistes per quilòmetre quadrat. I què és un sociolingüista? Doncs molt senzill: és aquell estudiós que es dedica a establir amb mètodes científics quin és l'estat de l'idioma, però no de l'idioma real que es parla en la carrer, sinó de l'idioma que en el futur ha de prevaler en el carrer. Si se'm permet la definició, un sociolingüista és un expert en ciència ficció -o en les arts endevinatòries- que pretén establir per anticipat quin ha de ser el futur de les llengües». (En múltiples ocasions s'ha expressat preocupació per l'escàs nombre d'estudiants a la carrera de Filologia Catalana a la UIB).

L'OCB i el genocidi cultural. «No és infreqüent que es parli d'un «genocidi cultural» planificat contra la llengua catalana, o bé d'«apartheid lingüístic i cultural» (n'hi ha prou de llegir els comunicats de l'Obra Cultural Balear o els links d'algunes webs com gencat), però allò cert és que totes aquestes acusacions són injustificades. Fins i tot es podria anar una mica més enllà i dir que, si la legislació balear afavoreix algun idioma, sense cap dubte afavoreix el català».

Decret de Mínims excloent. El Decret de Mínims, que s'inspira en el model català, va fer un pas decisiu a favor del català sobre el castellà, ja que establia de manera taxativa que el català és la llengua vehicular de l'ensenyament no universitari. El castellà no és llengua pròpia, sinó una llengua forana, i l'ensenyament s'ha de realitzar en català. A més, i això és molt més perillós, el decret no estableix uns mínims d'hores lectives en castellà. Això suposa, a la pràctica, que la majoria dels centres docents facin les seves classes gairebé exclusivament en català. (L'autor oblida mencionar que el Decret de Mínims, vigent des del 1997, va ser redactat i aprovat per un Govern del PP).

Premsa escrita. A les Balears hi ha un únic diari en català. És el Diari de Balears, un periòdic curiòs que sembla tenir més redactors que lectors i que se sosté gràcies a les generosíssimes subvencions del Consell de Mallorca, en mans del partit polític Unió Mallorquina, el credo política del qual sembla el nacionalisme moderat a l'estil Convergència i Unió. (L'autor no esmenta la Premsa Forana i les seves 48 publicacions escrites en català. Diari de Balears té 14.000 lectors, segons el darrer EGM. El Consell de Mallorca ha patrocinat el suplement literari l'Espira i, el 2006, la col·lecció de llibres d'autors mallorquins. Des de juny de 2007 és presidit per la socialista Francina Armengol).

Discriminació del castellà. «A moltes escoles i instituts de les Balears el castellà ha passat a ser una llengua marginal o secundària en l'ensenyament, i això no em sembla positiu (n'exprés una opinió personal, és clar). Encara que l'objectiu prioritari de la legislació autonòmica sigui el bilingüisme, la Llei de normalització lingüística i el concepte de llengua pròpia desequilibren la balança a favor del català». (El Decret de Mínims s'incompleix, com detecta la inspecció educativa, perquè hi ha centres que no respecten els mínims de català a favor del castellà).

Independentistes al Govern balear. «El discurs inicial (es refereix al d'investidura) del president Francesc Antich va ser d'una gran mesura i d'un notable caràcter conciliador -a diferència de les seves preses de posició de 1999-, però no s'ha d'oblidar que en aquest govern és present l'esquerra independentista».