Pep Àlvarez Suau (Son Servera, 1978) és llicenciat en Administració d'Empreses per la Universitat de Barcelona i en «European Economic» per la Universitat de Nothingam. Ha treballat com a analista de processos financers a una mutinacional, a Barcelona, i ara es dedica a temps complet a la seva nova tasca com a regidor dels independents a les àrees d'Hisenda, Comerç i Festes del Consistori serverí. També és el líder i vocalista del grup musical Anegats, que el darrer lustre ha editat tres discs.

"Músic ficat a polític o més aviat tot el contrari?
"Jo diria que polític ficat a músic, encara que pens que la política i la música tenen més coses a veure del que sembla, i de fet crec que la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics; la societat necessita altres mecanismes per participar en tot allò que afecta el seu futur. Si la música transmet emocions, la política transmet compromís i la voluntat de fer coses que afecten directament la vida de les persones.

"Com es compatibilitzen dues activitats aparentment tan antagòniques?
"No hi ha tal antagonisme, encara que és cert que en el cas de la política tenen molta força les motivacions de caire partidista, la qual cosa és evident que fa perdre la innocència, l'idealisme i la visió romàntica de la realitat que sempre inspira la tasca dels artistes. En el meu cas, i tot i que intent harmonitzar els meus dos vessants, tenc molt clar que la part poètica i artística de la realitat és la veritablement feble i, per tant, és la que hem de cuidar si volem matenir-la viva.

"Els polítics i els artistes coincideixen que ambdós depenen del poder per sobreviure?
"En part és així, encara que hauríem d'analitzar el que entenem per poder, i més aplicat a la música entesa com un fenomen de gran immediatesa i amb importants efectes econòmics. El que sí he après aquests anys és que l'acte de creació artística és el més íntim, el més personal; quan la música que has creat passa a un CD, per exemple, deixa d'ésser un cosa teva i passa a formar part del sistema. Però no crec que sigui inevitable una dependència de l'artista en relació al poder; de fet hi ha molts de casos d'artistes realment incòmodes amb el poder i no contaminats per ell. Antoni Roig n'era un d'ells.

"L'artista genera il·lusió i el polític la neutralitza?
"Sense cap dubte. El rock, per exemple, neix com a resposta al poder, com una manifestació de contracultura. La màgia de la música, en general, permet expressar un esperit crític i de denúncia davant allò que no ens agrada. En el meu cas, conèixer les dues realitats està essent bo, em permet combinar el meu compromís reivindicatiu "propi de l'artista" amb la gestió directa sobre coses concretes que afecten la gent. És una coexistència que pot semblar complicada, però em permet continuar fent feina per allò que crec.

"Política i musicalment, Mallorca és massa petita?
"Mallorca només és petita dins el cor dels mallorquins, amb el nostre etern complex d'inferioritat, que és el que realment limita i estreny les nostres expectatives. Crec que Mallorca ha de recuperar dos conceptes que s'han perdut: l'idealisme i la humilitat; dos valors altament representatius d'una illa mediterrània que, definitivament, ha de reinvidicar la seva autoestima amb vista al futur. Jo no crec en el determinisme, una societat ha de conservar el seu esperit rebel, el mateix que la música ens permet expressar a través de les nostres cançons.

"El seu futur passa per la política com a opció ja definitiva?
"Procur no pensar en el futur: som una persona de sensacions més que d'arguments. El que tenc clar és que continuaré fent música: és la meva manera d'esser més humà.