Tants de caps, tants de barrets. I a Casa Julià hi són tots, de tota mida i tota casta. «En veure entrar algú pel portal, tot d'una sé quina talla de capell li he de dar, perquè se'l pugui assajar. Poques vegades m'equivoc i mai no he de menester prendre mides!», diu Antònia Vicens, la propietària d'aquest establiment del carrer del Sindicat de Palma, obert fa més d'un segle. No els posa en el sentit metafòric d'imputació calumniosa. «Et posaran un barret que serà mal de llevar!», es diu en llenguatge col·loquial. Aquest no és el cas de Casa Julià.

Qui vulgui anar tirat de capell, a Can Julià n'hi ha un raig per triar: alts, de teula, de ventalla ampla, de palmes, jubats, reveixinats, de llongues, d'estil britànic, de pell de conill, de cavaller menorquí... Amb tanta varietat, un ha de menester l'assessorament de la madona.

«De poc ençà vénen molts de joves que em demanen la gorra d'en Fito. La primera vegada que jo vaig sentir a dir aquest nom vaig pensar: «I qui llamps és aquest Fito?». Cercant cercant, vaig arribar a aclarir que era el cantant d'un grup que es deia Fito y los Fitipaldis i que sempre duia una gorra posada. Tan modern troba això, el jovent?, vaig pensar. Si això és més antic que el pastar! Jo fa 40 anys que venc capells i aquesta casta de gorra ja existia!», explica la capellera.

«Un altre model que em demanen és el Del Barrio, que, per mi, també és un cantant. Si t'he de dir la veritat, no sé què canta, però el capell que du, ho he arribat a saber!», diu Antònia.

«En aquest món tot es despatxa. Mira tu si són de mals de fer els comptes. Avui, que és fresc, ha entrat un estranger, un turista, i ha volgut comprar un capell de xeremier!», diu aquesta venedora.

Els capells de sonadors de xeremies són de color negre i de ventalla molt ampla. Antònia explica que hi va haver uns anys que a Mallorca no se'n trobaven.

«Un dia va venir un xeremier amb unes fotos antigues i un capell tot arnat! El vàrem retratar de pertot i enviàrem les fotografies a Guadalquivir, una casa de Sevilla especialitzada a fer capells. Ells es cuidaren de tornar a fer aquest model», conta Antònia. El fet és que un capell de xeremier val vuitanta euros. La majoria de barrets que venen a Casa Julià oscil·len entre els seixanta i els cent vint euros.

«Un que compra un capell no hi ha de plànyer, amb els doblers! "comenta. Jo els dic: Per unes sabates bones, no consentiu a pagar vuitanta euros? Idò, comprau un capell bo, que no l'esquinçareu per molts d'anys que visqueu!».

Antònia és una bona negociant. En el moment de la conversa, una turista entra dins la botiga tota xopa a causa de la intensa pluja que cau al carrer.

"Un paraigua, volia jo! Li diu la turista, tot mostrant-ne un de plegadís de la prestatgeria.
"Amb aquesta aigua que fa, no has de comprar això tan barat! Que no veus que això només serveix per tapar-te la closca per quan fa quatre gotes? En un dia com aqueix, el que tu has de menester és un bon paraigua, que tapi el cul i tot, que, si no, amb aquesta aiguada, les anques i tot duràs remull!», li respon Antònia.

I la turista compra el bo.
Una recomanació d'estiu de la propietària de l'única capelleria de Mallorca: «Qui vulgui anar fresc i lleuger, ha de comprar un capell Panamà». Es tracta d'una barret de color blanc, fet de palma finíssima que només creix a Equador. Qui el porti semblarà un turista romàntic com aquells que, hora baixa, es passegen vorera de la mar. Igual que el que duia el compositor Von Ashenbach el dia que va trobar la mort a la platja veneciana del Lido a la pel·lícula de Visconti.