«L'únic que vull és tenir la clau de ca meva»

«Volem sortir d'aquí i que ens posin a prova: que ens donin l'oportunitat de tenir un pis i després ens comprometrem a pagar cada mes i si no pagam, després ja ens trauran, però que ens donin una possibilitat», diu José, que juntament amb Francisca viu en aquest espai on les rates, «que són com conills», acampen i els fan més difícil la vida en aquest racó abandonat de Ciutat.

El seu desig és el que qualsevol persona somia: «Ens fa falta sentir-nos dignes i que ens tractin de manera digna».
De moment, Cort no ha donat resposta a la petició de les sis persones que viuen al canòdrom: «Ho veim negre», diu de manera contundent Francisca. «Durant la reunió Grosske prengué nota dels nostres noms i ens va dir que d'aquí a uns dies ens diria coses, però de moment no hi ha confirmació i ens han dit que hem d'esperar», afegeix aquesta dona, que no ha tengut una vida fàcil "així ho mostren les arrugues de la seva cara. Francisca va fer les seves primeres passes en un orfenat, on passà 14 anys de la seva infància.

De moment, no saben quina serà la següent destinació si han de partir del canòdrom. Segons comenten, una de les possibilitats que ara descarten era que ocupassin uns pisos militars que hi ha devora la Riera i estan desocupats.

Sembla que l'Ajuntament estudia la possibilitat que aquestes famílies paguin una part del lloguer d'un habitatge social, mentre que Cort contribuirà amb la resta,però no n'hi ha cap confirmació oficial: «Demanam que ens posin un pis subvencionat, però que no ens demanin 1.200 euros perquè no els podrem pagar amb les nostres pagues». Alguns tenen una paga per malaltia i d'altres, com Manuel Ruiz, cobren com a màxim 500 euros al mes. Amb aquesta paga tan esquifida intenten guanyar-se quatre euros més per pagar el menjar de cada dia fent d'aparcacotxes, una feina, de vegades, mal vista i que dóna per poc.

Així, senten que la societat no els vol: no poden accedir al mercat de treball, però tampoc no tenen per viure. «Cotitz des dels catorze anys i per malaltia m'ha quedat una pensió de 400 euros; això és molt poca cosa i sé que altres familiars "amb menys anys cotitzats" guanyen més que jo», explica Antonio García, que viu al canòdrom amb la seva dona, Balbina Valle.

A més, assenyalen que l'arribada d'estrangers no els ha afavorit gens, perquè «ells accedeixen a fer qualsevol tipus de feina per quatre euros».

Els habitants del que fa molts anys fou un centre de competicions canines confien poc en els polítics i les seves decisions. Recorden que en temps de l'exbatlessa Catalina Cirer no reberen cap tipus de suport. José "el més crític de tots i que està al dia de les darreres notícies que passen al món amb la lectura dels diaris" diu que «en entrar i sortir de la política tots haurien de fer una declaració de béns».