«L'únic que vull és tenir la clau de ca meva i en arribar de la
feina dutxar-me com toca», diu Francisca, una de les habitants del
canòdrom on des de fa anys viuen un conjunt de famílies en
condicions infrahumanes sense aigua ni electricitat. Aquestes
persones ara estan pendents que aquests terrenys siguin expropiats
per formar part de la falca verda. Els habitants del canòdrom ja
s'han reunit amb el regidor de l'àrea de Serveis Socials, Eberhard
Grosske, a qui han reclamat que Cort els ajudi a assumir el lloguer
d'un pis, ja que ells no arriben als preus que dicta el mercat
hipotecari.
«Volem sortir d'aquí i que ens posin a prova: que ens donin
l'oportunitat de tenir un pis i després ens comprometrem a pagar
cada mes i si no pagam, després ja ens trauran, però que ens donin
una possibilitat», diu José, que juntament amb Francisca viu en
aquest espai on les rates, «que són com conills», acampen i els fan
més difícil la vida en aquest racó abandonat de Ciutat.
El seu desig és el que qualsevol persona somia: «Ens fa falta
sentir-nos dignes i que ens tractin de manera digna».
De moment, Cort no ha donat resposta a la petició de les sis
persones que viuen al canòdrom: «Ho veim negre», diu de manera
contundent Francisca. «Durant la reunió Grosske prengué nota dels
nostres noms i ens va dir que d'aquí a uns dies ens diria coses,
però de moment no hi ha confirmació i ens han dit que hem
d'esperar», afegeix aquesta dona, que no ha tengut una vida fàcil
"així ho mostren les arrugues de la seva cara. Francisca va fer les
seves primeres passes en un orfenat, on passà 14 anys de la seva
infància.
De moment, no saben quina serà la següent destinació si han de
partir del canòdrom. Segons comenten, una de les possibilitats que
ara descarten era que ocupassin uns pisos militars que hi ha devora
la Riera i estan desocupats.
Sembla que l'Ajuntament estudia la possibilitat que aquestes
famílies paguin una part del lloguer d'un habitatge social, mentre
que Cort contribuirà amb la resta,però no n'hi ha cap confirmació
oficial: «Demanam que ens posin un pis subvencionat, però que no
ens demanin 1.200 euros perquè no els podrem pagar amb les nostres
pagues». Alguns tenen una paga per malaltia i d'altres, com Manuel
Ruiz, cobren com a màxim 500 euros al mes. Amb aquesta paga tan
esquifida intenten guanyar-se quatre euros més per pagar el menjar
de cada dia fent d'aparcacotxes, una feina, de vegades, mal vista i
que dóna per poc.
Així, senten que la societat no els vol: no poden accedir al
mercat de treball, però tampoc no tenen per viure. «Cotitz des dels
catorze anys i per malaltia m'ha quedat una pensió de 400 euros;
això és molt poca cosa i sé que altres familiars "amb menys anys
cotitzats" guanyen més que jo», explica Antonio García, que viu al
canòdrom amb la seva dona, Balbina Valle.
A més, assenyalen que l'arribada d'estrangers no els ha afavorit
gens, perquè «ells accedeixen a fer qualsevol tipus de feina per
quatre euros».
Els habitants del que fa molts anys fou un centre de
competicions canines confien poc en els polítics i les seves
decisions. Recorden que en temps de l'exbatlessa Catalina Cirer no
reberen cap tipus de suport. José "el més crític de tots i que està
al dia de les darreres notícies que passen al món amb la lectura
dels diaris" diu que «en entrar i sortir de la política tots
haurien de fer una declaració de béns».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.