«En mi casa dictadura. 'Todos salen con el voto socialista!». L'home es dirigia a la candidata del PSIB a Cort, Aina Calvo, que ahir féu carrer pel barri del Rafal. Aquesta fou una de les poques expressions obertament favorables a l'aspirant, que hagué de sentir de tot, des que es llevi un pipi-can fins que es faci un poliesportiu molt esperat. Entre un públic majoritàriament femení, la candidata anà carrer per carrer, i comerç per comerç, presentant les seves propostes -en català o castellà, segons l'interlocutor- a un veïnat que, d'entrada, ni tant sols la coneixia. «'Yo soy de Zapatero!», cridà una senyora sense acabar de comprendre el sentit de la visita.

En una de les seves voltes preelectorals, la candidata per Ciutat repetia destinació, malgrat l'absència de la seva companya i candidata al Consell, Francina Armengol, que també havia anunciat la presència al tour propagandístic. Després de fer una passejada per les barriades amb la rival de Cirer es pot arribar a una primera conclusió: la gent no creu en la política com a solució als seus problemes. Tanmateix, Calvo aconseguí mantenir converses amb més d'un vianant. I vet aquí una altra conclusió: la gent de les barriades se sent més oblidada que ningú. «Heu de fer més per la gent d'aquí, que a Palma ja tenen molt», denunciava una cambrera escenificant el sentiment d'estrangeria envers Ciutat. Aina Calvo es dirigia al veïnat amb la lògica amabilitat que s'espera d'una candidata a batlessa i sempre amb les mateixes propostes sobre la taula: més equipaments, més seguretat i més neteja. Però les poques veïnes que s'animaven a respondre ho tenien clar: menys discriminació i més ajudes a la família.

En una de les aturades més llargues del recorregut, la candidata socialista va ser convidada a entrar a la casa d'una dona escèptica -«realista», insistia ella-. Quan Calvo acceptà, la senyora va rebre una contundent resposta de l'equip de la candidata: «Després venim, que ara tenim una reunió amb el president del club esportiu». La senyora haurà d'esperar l'any vinent a causa d'una reunió que, per cert, tampoc no arribà. Les queixes del veïnat se succeïen l'una rere l'altra: «A l'escola concertada de la vora només hi accepten els fills de la gent rica» o «Quan arriben les eleccions tot és molt maco, però després res». I, tanmateix, va ser un bon home d'avançada edat qui les va resumir totes amb una resposta tan clara com desconcertant per l'aspirant: «Hay que luchar por la vida».