Els discapacitats s'enfronten dia si i dia també a multitud de problemes que per a les persones que no pateixen les seves limitacions són inimaginables. Xisca Sastre té discapacitat menor i va en cadira de rodes. «En començar el fred, aprofit quan ve la meva germana a fer-me una visita per demanar-li que em davalli les mantes del calaix de dalt. Jo no hi arrib perquè clar, amb la cadira... I això em suposa una dependència».

Malgrat tot, té ben clar que «tothom ha de menester els altres». El secret és ser conscient dels teus límits i saber què pots fer i què no». I remata la reflexió amb un «la vida no és ni millor ni pitjor, amb una discapacitat pots ser feliç ben igual».

¿Quantes persones saben tractar un discapacitat sense paternalisme però tampoc amb cert menyspreu? Alodia respon a la qüestió: «A mi em costa xerrar i coordinar els moviments perquè tenc una paràlisi cerebral. Clar, el meu cas és molt vistós i a vegades em sent observada, la gent em mira de dalt a baix com si fos una cosa rara. I quan fas alguna activitat, igual. Si estudies sempre et demanen si ho fas per entretenir-te, com si tu no poguessis estudiar per després anar a cercar una feina».

Quan Xisca surt del seu entorn i s'ha de relacionar amb gent «normal», per dir-ho d'alguna manera, té «una sensació estranya. Sempre he de demanar ajuda a algú, rarament una persona s'ofereix, passen pel teu costat, veuen que no pots pujar l'escaló i res, ni cas».

Si tens una discapacitat que t'obliga a anar amb cadira de rodes, basta un parell d'escalons de més per veure com la vida se't complica. La llei obliga que l'arquitectura dels edificis nous tengui en compte les característiques d'aquest col·lectiu, però «la realitat és una altra». De totes maneres, les barreres no just són arquitectòniques, sinó que les psicològiques ho són tant o més».

Alodia fa feina al Centre Balears Europa i té comprovat que «sempre has de demostrar més, has de ser més simpàtic i tothom t'ha de caure bé. En canvi, si tu ets un gat ningú et fa els comptes. Hi ha tasques que pots fer igual de bé tant si tens una discapacitat com si no. El problema és que sovint no es prenen les mesures necessàries per a persones amb característiques especials».

«No és el mateix ser un discapacitat aquí que a un altre país». Xisca ha arribat a aquesta conclusió, perquè «generalment, la gent que m'ajuda sense demanar-ho són estrangers». En aquest context, recorda que a una fira uns estrangers li obriren pas per poder veure els animals.