Aconseguir l'eliminació total de la pobresa extrema a les Illes Balears suposaria una inversió de 103 milions d'euros. L'objectiu més ambiciós de posar-hi fi requeriria una despesa de 218 milions. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi Creixement econòmic i desigualtat social a les Balears en els anys 90: elements per al debat sobre el futur de l'estat del benestar, que han realitzat Amedeo Spadaro i Xisco Oliver, professors del Departament d'Economia Aplicada i Investigadors del Grup de Recerca en Economia Pública de la Universitat de les Illes Balears.
La proposta dels dos economistes consisteix a implantar una renda mínima universal, que consistiria a assignar a cada família pobra una quantitat de doblers igual a la diferència entre la seva renda disponible i el llindar de pobresa. La renda disponible és aquella que les famílies tenen per consumir o per estalviar béns i serveis un pic que han pagat els imposts i rebut les ajudes.
El llindar de pobresa és el criteri econòmic per establir quines persones poden ser adscrites a aquesta categoria. Així, es consideren en situació de pobresa tota aquella gent i aquelles famílies per sota del 50% de la mitjana de la renda disponible en el conjunt de l'economia. Un altre criteri més dràstic que l'anterior és el llindar del 50% de la renda mitjana, que defineix la situació de necessitat extrema.Segons Spadaro i Oliver a les Balears, a mitjan dècada dels noranta, els pobres suposaven un 19'1% de les llars, d'acord amb el primer criteri i un 10% d'acord amb el segon. A partir d'aquests càlculs, els economistes estableixen la quantitat necessària per eradicar aquest mal a les Balears. El llindar de pobresa extrem eren, el 1995, uns ingressos de 864.268 pessetes anuals i el llindar de pobresa el marcaven uns ingressos d'1.092.912 pessetes.
Spadaro i Oliver assenyalen diverses maneres d'aconseguir el pressupost necessari per posar fi a la pobresa. Segons aquests estudiosos, les mesures que s'haurien de seguir implicarien «la utilització dels mecanismes de recaptació el disseny dels quals està totalment o, en part, en mans de la Comunitat Autònoma o de les administracions locals -consells insulars i ajuntaments». Es refereixen, en concret, als «imposts especials sobre el tabac, l'alcohol i els hidrocarburs; a l'impost sobre el patrimoni; a la taxa sobre transmissions patrimonials, successions i donacions; a la taxa sobre el joc i, en definitiva, a tots els imposts locals de competència dels consistoris, com són l'IBI o l'impost sobre els vehicles».