L'aprovació, despús-ahir, d'una modificació de les Normes subsidiàries de Manacor per permetre la construcció del pont del Riuet de Portocristo pot tenir conseqüències polítiques i urbanístiques greus i importants. El problema de fons és que la gran majoria d'ajuntaments no s'han adaptat a l'ordenació turística del Govern. En teoria, cap municipi no pot canviar el seu planejament urbanístic si abans no l'ha adaptat al Pla d'ordenació de l'oferta turística (POOT). Pocs són els municipis que han complert aquest requisit.
Divendres passat, l'Ajuntament de Manacor presentà davant la Comissió Insular d'Urbanisme del Consell de Mallorca una proposta de modificació de les Normes subsidiàries per poder dur endavant el projecte de construcció d'un pont sobre el Riuet de Portocristo. El president de la comissió, Francesc Quetglas (PSIB), recordà a la batlessa de Manacor, Catalina Sureda (PP), allà present, que la modificació no es podia tramitar perquè el planejament urbanístic de Manacor no està adaptat al POOT. Emperò, els representants del Govern balear i del PP a la comissió mostraren la seva postura favorable a l'aprovació de la modificació. La resta dels asssistents els recordà que això suposaria anar en contra del POOT, que en realitat és una norma del Govern del PP, és a dir, que anirien contra ells mateixos. Govern i PP insistiren a donar suport a la modificació. En aquell moment, PSIB, PSM i UM decidiren abstendre's i EU, votar en contra. D'aquesta manera, la proposta fou aprovada. La decisió dels tres primers partits fou estratègica per així deixar en evidència la contradicció de Govern i del PP, en votar contra un decret seu.
Tornem-hi torna-hi
Pràcticament al final de la legislatura, i quan el POOT havia perdut protagonisme a favor de les moratòries urbanístiques, les directrius d'ordenació territorial, el pla hidrològic i la Llei general del turisme, el pla d'ordenació de l'oferta turística recupera presència política i pot tornar a convertir-se en motiu d'enfrontament entre el Govern i l'oposició. Mentrestant, els ciutadans tornen bojos entre un maremàgnum de normatives urbanístiques i no saben destriar si realment assistim a un procés d'ordenació o al desgavell més absolut. Els conflictes entre partits es traslladen a les institucions i és aquí on el ciutadà pateix una profunda desorientació. Si, a més, afegim que els enfrontaments i conflictes estan creant greuges comparatius, aquí ningú no pot estar tranquil.
