Maria Antònia Munar va ser l'estrella del protocol a la Seu.
Jaume Matas, primera autoritat de les Balears, deixà que fos ella
la darrera a entregar el ram de flors en memòria del rei Jaume II,
a l'altar de la Seu. Abans havien desfilat una cinquantena
d'entitats ciutadanes i partits polítics per davant del bisbe
Teodor. A l'hora de començar, Munar posà ferms, arrenglerà i féu
desfilar pels carrers de Palma tots els polítics del Consell
excepte els d'EU, que no volien anar a missa.
Una vegada superades les protestes i contradiccions de l'any
passat, el 12 de setembre quedà ahir entronitzat com la Diada de
Maria Antònia. De fet, aconseguí ser el centre d'atracció minut a
minut. Tot girava entorn d'ella.
A les dotze en punt, els consellers del Pacte de Pogrés i tots els
membres del PP amb cadira a la institució s'esperaven endiumenjats
i amb medalla penjant del coll al hall d'entrada de la institució.
També hi eren els macers del CIM i quatre guàrdies emplomallats de
guerrera vermella, expressament enviats per Cort.
Però Munar no apareixia.
De cop, entra el cap de protocol de la casa: «Facin el favor de
formar! La meitat a cada costat! Els vicepresidents a darrere!» Els
polítics (Verger, Ortea, Sampol, Antich, Triay, els dos Pons...)
formaren. «Les coses que arribarem a fer», comentà algun. Ja amb la
comitiva preparada i en el darrer minut, entrà Maria Antònia. Duia
un vestit senzill de color cru. Se situà just enmig de les dues
rengleres, agafà la vara de presidenta i donà ordre perquè començàs
la música. La comitiva sortí més ordenada que una jura de bandera.
Ja al carrer, cinc-cents turistes feien fotos. S'aixeca el vent,
únic element discordant del dematí, però que serví per comprovar la
qualitat del pentinat de la presidenta. No hi havia banderes de cap
tipus. Les bases del PSM havien salat la festa matinera. No se'n
veia ni un. A la porta de la Seu s'esperaven les autoritats
militars i el president del Parlament, Joan Huguet. El batle Fageda
no hi anà. Maria Antònia se situà a la porta, a esperar. De sobte,
d'entre la munió de càmeres estrangeres, aparegué Jaume Matas. Els
dos presidents se saludaren i entraren a la Catedral per la porta
principal, passadís central endins. Ambdós se situaren de cap de
banc, al mateix nivell. Hi havia un miler de persones dins el
temple. Eren més que visibles la militància de base, els quadres
intermigs i els càrrecs públics d'UM. Dels altres partits, tres o
quatre curiosos mal comptats. Sí que hi anaren els socialistes de
Cort Roig i Moll, i els consellers del Govern Ramis, Estaràs i
Pilar Ferrer.
En el sermó, el bisbe demanà perdó «per la imposició, pura i dura
de vegades, de la fe en el passat». També lloà la Mare de Déu de
Lluc i alabà la Diada de Mallorca «com a signe d'identitat del
nostre poble».
Acabada la missa, representants d'unes 40 entitats ciutadanes i
veïnals de tot Mallorca s'arrengleraren per fer l'ofrena floral
davant el bisbe a l'altar major de la seu i en honor de Jaume II,
que té la tomba darrere. Després entregaren rams els partits
polítics, UGT i, finalment Matas, i tancà l'acte Munar. Destacà la
bandera de les Balears de clavells que dipositaren Verger i Jaume
Font.
Per acabar, hi va haver amollada massiva de coloms devora
l'Almudaina. Molt educadament, Matas deixà que Munar fos la primera
a enlairar l'au de la pau.
Al vent
Quan entraven a la catedral, Munar li digué a Matas: «L'únic que no
tenim controlat és el vent». «Què?», respongué el president. «Que
l'únic que no tenim controlat és el vent!», insistí ella. «Ah,
ja!», va ser la resposta del llogater del Consolat de Mar, que
semblava no creure's que el Consell ho tengui tot controlat. No
obstant això, Matas es trobà amb un ambient en el qual es trobava a
gust: a la vegada institucional i popular, però gens polititzat per
l'esquerra.
