Interessos econòmics, armamentístics, abrandament de nacionalismes, brots de xenofòbia, brutalitat, recrudiment i reagrupació dels enemics polítics... La Segona Gran Guerra va destapar la caixa de Pandora del desastre nuclear i la barbàrie humana: van ser els anys de l'Holocaust nazi i de la bomba d'Hiroshima. Amb un balanç de devers 60 milions de morts i el desenvolupament d'una tecnologia armamentística sense precedents, la II Guerra Mundial es recorda com el conflicte més devastador de la història, en què ambdós bàndols cometeren atrocitats antològiques. Els resultats superaren les expectatives fins a arribar gairebé a l'autodestrucció. El mateix Churchill acabaria escrivint al seu llibre Segona Guerra Mundial, sobre la decisió d'executar els bombardeigs d'Hiroshima i Nagasaki: "Tots hi vam estar d'acord de manera unànime, automàtica i inqüestionable. Ni tan sols no vaig sentir el menor suggeriment que haguéssim de fer una altra cosa".
Des de la invasió alemanya de Polònia a la rendició formal de les tropes japoneses a la Xina, alfa i omega del conflicte, es van produir altres batalles cruentes, des d'Stalingrad (Rússia) fins a Dunkerque (França) i Guadalcanal (les illes Salomó), a més de bombardeigs tan famosos com els de Dresden (Alemanya) i Pearl Harbor (EUA).
Més de setanta van ser els països implicats agrupats en dos fronts: l'Aliat, capitanejat per EUA, França, Regne Unit i Rússia, i l'Eix, amb Alemanya, Itàlia -que després va canviar de banda- i el Japó com a banderes protagonistes. Tot això traduït en innombrables cicatrius històriques que, encara avui, continuen supurant. I després? El pla Marshall de recuperació d'una Europa enderrocada es va convertir en peça fonamental per a l'hegemonia econòmica nord-americana, i la creació de l'Estat d'Israel el 1948 es tradueix en una de les principals vergonyes del món actual.
La línia, en principi ben definida, de vencedors i vençuts, o més aviat entre herois i dolents continua difuminant-se en el debat dels historiadors amb el pas dels anys. El maniqueisme, que va assolir l'apogeu durant els anys de la Guerra Freda, continua mostrant els seus errors així com es van destapant informes de l'època. Tot i amb això, encara es manté mig diluïda la crítica cap a la comunitat internacional que ja es va fer en el seu moment: la de fer el sord davant les primeres passes d'expansió nazi per la seva "utilitat" com a fre per a la puixança comunista.
Tanmateix, encara són molts els qui intenten veure en la intervenció dels EUA una valenta acció per la victòria de la democràcia sobre el feixisme, i no allò que realment suposà: la posada en evidència de la lluita a ultrança pels seus interessos econòmics i per ocupar el tron de l'hegemonia mundial. Malgrat tot, la lliçó no ha estat del tot apresa pels dirigents que ens governen i avui en dia conflictes similars continuen causant el mateix: morts i doblers.
