La Junta Militar birmana no ha canviat gens ni mica la seva política de repressió social, tot i la massiva petició internacional perquè accepti l’ajuda humanitària necessària per evitar que milions de persones afectades pel cicló morin de fam o de malalties derivades de la falta d’aigua potable, o les mesures sanitàries adequades per controlar possibles epidèmies.
Des que Nargis arribà a Myanmar, l’Executiu birmà ha protagonitzat diversos episodis en els quals feia gala de la crueltat amb la qual és possible governar un país enmig d’una crisi d’aquestes característiques.
Des del primer moment, no prengué les mesures d’evacuació adequades i després del caos es negà per complet a acceptar que els avions amb menjar i ajuda sanitària que provenien de països crítics amb el règim, sobretot els EUA, aterrassin en terra birmana. Això provocà una resposta clara de països com Espanya i França, que comunicaren tot d’una la intenció de "forçar" l’entrada a l’espai aeri de Myanmar.
Negociació
Enfront d’aquesta polèmica i les dures crítiques, la Junta, i després que les duríssimes imatges que amb prou feines arriben a causa de la repressió hagin commocionat el món, ha acceptat negociar amb l’ONU sobre l’entrada de productes de necessitat bàsica.
Aquesta porta oberta a la negociació, arriba sense cap dubte, massa tard. Mentre la Junta decidia si l’interessava negociar, després de la "rentada de cara" que suposà el referèndum "constitucional", milers d’infants morien o quedaven sense cap familiar que se n’encarregàs.
Així, segons l’organització britànica Save the Children, una de les poques que treballen actualment al país, entre els afectats per la devastació hi ha 30.000 infants menors de cinc anys que podrien morir de fam.
Sigui per les raons que sigui, si l’ajuda arriba serà una bona notícia.
