Es dedica en cor i ànima als qui no tenen res. Era l'any 1988 quan Jeannette Mekenga es decidí a ajudar-los però, per fer-ho, aquesta missionera congolesa de 43 anys hagué de tractar amb la injustícia, la pobresa i la misèria. Malgrat tot, du escrita una calma al rostre i un somriure als llavis que, a primera vista, impacten, però que podem entendre després per la convicció en les idees i el seu modus vivendi. Aquests dies ha passat per Mallorca i, en una jornada a la parròquia del Corpus Christi, ha difós la seva feina i experiència com a missionera i membre de Pobles Germans, una ONG amb una delegació a les Balears que finançarà un projecte per a l'hospital Mbulula, a la ciutat del Congo.

Quin és aquest projecte?
Es tracta de recaptar doblers per comprar una cambra frigorífica i alguns medicaments per a l'hospital. És una necessitat urgent, però encara no els hem recaptats tots.

I per a què s'usa la cambra?
Per guardar-hi especialment vacunes, per a certes malalties, dirigides a infants. Ara no podem mantenir-les en la temperatura adequada i perden força i eficàcia. I així no podem disminuir la gran mortalitat infantil a la ciutat.

Com aconseguireu els doblers necessaris?
Doncs amb les contribucions de socis i col·laborados de Pobles Germans de les Illes (67 a Mallorca). A més, el passat dia 21 es va fer, a Santa Eugènia, una diada per recaptar doblers i en la qual s'organitzà un mercadet solidari.

I després...?
Quan tinguem els doblers, comprarem la cambra al Congo, perquè hi surt més barata que aquí i destinarem la resta a medicaments.

També visitau escoles mallorquines per explicar la vostra experiència. Com reaccionen els infants?
Les coses han canviat. Ara hi ha més informació i jo els veig molt interessats. Fan preguntes encertades que així ho demostren.

Evidentment, la vostra feina és vocacional. Però com arriba aquesta voluntat d'ajudar: per inspiració, per educació, per reflexió...?
És complicat de dir. Potser per casualitat. Certament, l'escola on m'educaren era catòlica i potser fou allà on sortí la vocació. Però, en canvi, els meus pares no ho són tant. Allà tots som creients, però ells ho eren del Déu Gran, que ho engloba tot, i jo ho som de Jesucrist. Supòs que és Ell qui m'ha duit a fer aquest camí.

I viviu de les ajudes?
Bé, nosaltres no cobram i, per tant, vivim del que ens donen les persones anònimes... que, en el fons, són els vertaders herois i ens empenyen a ajudar.

Però aquí la gent tenim molt. No hauríem de fer més?
Cada persona i ocasió són diferents. Però és clar que n'hi ha que, per circumstàncies, no es poden desplaçar i, d'aquesta manera, nosaltres ens convertim en els seus peus i les seves mans.

Des de 1994 viviu a Veneçuela. Quina és la vostra tasca allà?
Ajudam les mares que, una vegada que deixen de donar el pit, no poden continuar alimentant els fills. Feim blat mesclat amb mango bullti, que dóna molta energia, i els ensenyam a fer-ho.

Fins llavors, vivíeu al Congo. Què recordau de l'època?
La felicitat malgrat no tenir res. Perquè m'entengueu: en el meu idioma -muntu- no existeix la paraula "tenir". Hi ha el verb nazalina -"estar en relació amb"-. L'ésser humà no té res i està en relació amb tot. Però a Occident aquest és un concepte que costa entendre perquè, justament, la societat està basada en el consumisme.

I hi heu tornat?
Sí, i hi ha molta corrupció. Jo record que quan hi vaig anar el 1997 -el país estava en guerra-, no el coneixia. Em vaig deprimir, perquè és una cosa inhumana. En lloc d'avançar, va cap enrere.

I, en canvi, en matèries primeres és dels més rics del món...
Exacte. Si avui usam els mòbils, és gràcies a les grans quantitats de coltan -mescla dels minerals colomita i tantàlia i que s'usa per fabricar telèfons mòbils, ordinadors portàtils, videoconsoles, naus espacials...- que hi ha al país i, com se sap, també hi abunden els diamants.

I on va a parar la riquesa?
Els beneficis se'ls queden els corruptes locals i les multinacionals internacionals com IBM, Sony, Ericsson... A ningú no li interessa que s'acabi la guerra del Congo- és un negoci. Als miners els paguen 5 dòlars al mes i elles -les empreses internacionals- venen un quilo de coltan a 800 euros. Això és una injustícia!