Durant dècades la dona del cel·luloide era estranya. Dòcil i tendra, no acostumava a jugar papers actius i sempre caminava darrere de l'home. Ah!, però és guapa, molt sensual i eròtica. Bé, si un marcià aterràs al planeta Terra i veiés molts dels films que s'hi produeixen, aquest és el perfil de dona amb què s'hauria quedat. Però, dòcil? Comencem fent referència a la pel·lícula de la rebel·lia per excel·lència, Thelma i Louise (Ridley Scott, 1991). La cinta mostra l'impulsiu desig d'alliberar-se com a dona de les dues protagonisgtes, amb escenes mítiques al volant d'un descapotable que ja han versionat a la sèrie The Simpsons, per exemple.
Aquest ímpetu de trencar amb la societat també és visible al film espanyol Libertarias (Vicente Arada, 1995), que narra les vicissituds d'un grup de milicianes anarquistes en la Guerra Civil del 36. Tot i que per observar la vulneració dels drets de la dona en època de conflicte existeix La vida secreta de les paraules (Isabel Coixet, 2005). Violació de drets, violació sexual del seu cos... la veu en off que acompanya el film no és cap altra que la del nadó que no arribarà a tenir, després de les tortures infligides.
Davant aquesta humiliació de la dona, sempre per sota de l'home, també s'han alçat grans veus. Susan Sarandon a Dead man walking (Tim Robins, 1995) esdevé una militant pels drets humans compresa amb la vida. I si Sarandon encarna en aquesta ocasió l'arquetip d'heroïna, no és l'única que ha interpretat personatges de gran empenta. Cate Blanchett donà vida a Veronica Guerin, periodista irlandesa assassinada el 26 de juny de 1996. Tot i que la cinta rebé crítiques especialment negatives, Blanchett hi demostra que l'heroïcitat i la lluita per uns ideals no s'associa a cap gènere.
La seva col·lega Julia Roberts també denota un coratge desmesurat a L'informe Pelicà (Alan J. Pakula, 1993), film en què intenta investigar la mort de dos jutges dels EUA. Julia Roberts, de fet, ha adoptat un munt d'arquetips femenins al cinema. Destaca l'espera del seu príncep blau a Pretty woman (Garry Marshall, 1990), tot i que aquesta narració també es podria entendre com una picada d'ull a l'interclassime. Encara que la llista és interminable, s'ha de concloure el seu apartat amb Erin Brockovich (Steven Soderbergh, 2000), que fou promocionada, directament, com una pel·lícula que parla de la mare treballadora i familiar. La conciliació de l'àmbit privat i el públic, vaja.
I fent una petita passa endavant, trobam l'arquetip de dona que cerca una venjança justa. És el cas de Kill Bill (Quentin Tarantino, 2003), una història, dividida en dos relats, de superació amb esforç i un crit d'inconformisme. A banda de sang a borbollons. Un altre cas de valentia és Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto (Agustín Díaz Yanes, 1995), excel·lent pel·lícula amb un no menys suggerent títol. El mateix director ha tornat a aprofundir en el tema en la seva darrera cinta, Sólo quiero caminar (2008). Però no totes les dones són heroïnes de ficció. La factoria Disney en sap molt, d'arquetips clàssics i de dones submises. La Ventafocs i La Sireneta són dos exemples paradigmàtics d'una aparença inconformista (dona reprimida que es rebel·la contra la família) però que amaga, alhora, la dependència de l'home (cercant un príncep blau que les salvi). No debades, Disney és especialista a innocular valors conservadors als més petits (la bellesa, a Blancaneus i els set nans; la baixada d'impostos, a Robin Hood).
Ara bé, la indústria del cinema també ha produït durs al·legats pels drets de la dona. O millor dit, el cinema més alternatiu de la indústria. María llena eres de gracia (Joshua Marton, 2004) explica la vida d'una empaquetadora de roses de Bogotà que esdevindrà mula (introduir droga als Estats Units amagant-la a l'interior de l'estómac) per sobreviure al sistema. La cinta denuncia així la utilització que fan les xarxes de narcotraficants de les dones més toves. Les dones de veritat tenen corbas (Patricia Cardoso, 2002) incideix en la manca d'elecció que una al·lota de classe humil té pel que fa al seu futur. La protagonista vol ingressar a la Universitat, però la seva mare s'estima més que treballi i es casi amb un home.
Vull ser com Beckham (Gurinder Chadha, 2002) hi dóna continuació canviant Los Angeles per Londres, i les ganes d'estudiar per les ganes de jugar al futbol essent dona. Tanmateix, aquesta guia breu no es pot tancar sense Solas (Benito Zambrano, 1999). Quan la soledat angoixa, la solidaritat hi és més present que mai.
