Maragall presidirà la Generalitat i Carod serà el conseller en cap

Maragall serà finalment president de la Generalitat. Després de dues eleccions sent el candidat més votat però sense superar en nombre d'escons CiU, el líder socialista ha aconseguit el seu objectiu. I ho ha fa tal com apostà la nit electoral en la qual molts el veieren com el gran perdedor, amb el pacte d'esquerres entre PSC, ERC i ICV, deixant CiU a l'oposició.

El gran èxit d'ERC és que Josep Lluís Carod-Rovira serà conseller en cap. I ho farà amb moltes més competències de les que tenia Mas. Així, s'encarregarà de política lingüística, relacions institucionals, exteriors, amb les comunitats religioses i d'immigració i la coordinació de l'activitat legislativa. Tot això es regularà mitjançant una llei del conseller en cap, que faria desaparèixer la Conselleria de Presidència.

Els republicans n'assumiran unes altres cinc cartera: Ensenyament (Josep Bargalló), Benestar Social i Família (previsiblement per a la secretària de Política Social, Anna Simó), Universitats (serà amb seguretat per a l'exrector de la Universitat Autònoma de Barcelona Carles Solà), Governació (Joan Carretero, batle de Puigcerdà) i Comerç, Consum i Turisme (que serà per a Pere Esteve, exsecretari general de Convergència).

Carod-Rovira comparegué davant els mitjans de comunicació després de la reunió de l'Executiva Nacional d'ERC, que aprovà per unanimitat aquest Govern d'esquerres. «Garantesc un gir programàtic cap a polítiques socials, defensa del territori i modernització», digué, però també és «el Govern més racional de tots». L'Executiu «catalanista d'esquerres», afegí, és el que «convé» a una «Catalunya de tots».

El líder republicà assegurà que l'acord no està tancat en «tots els àmbits», però sí prou per deixar clar que els tres partits governaran a Catalunya. Carod assegurà que aquest pacte és «tan democràtic i legítim com qualsevol altre» i assegurà que respon a l'aposta d'«integrar» tant els catalans d'origen com els que arribaren de terra estrangera i acabar amb la diferenciació entre «catalanistes i no catalanistes».