El proppassat 19 de desembre l'INE publicà el que s'anomena "estimaciones regionales" del Producte Interior Brut (PIB) del 2021. En aquesta entrega de la "Comptabilitat Regional" les Illes Balears en van ser protagonistes car van ser la comunitat autònoma que en 2021 va registrar major creixement del seu PIB. Amb una crescuda del 10,7%, lidera amb escreix la classificació de comunitats autònomes. Només Canàries, amb un creixement del seu PIB del 7%, s'aproxima al lideratge balear i pitiús. La resta de comunitats autònomes no arriben a un 6% de creixement. A més a més, el creixement del PIB de les Illes Balears és gairebé el doble que el que experimenta el del conjunt del Regne d'Espanya que creix un 5,5%.
Per contextualitzar aquestes dades cal tenir present que són creixements referenciats als resultats de 2020. Com la patacada dels dos arxipèlags en 2020 va ser, en termes de PIB, monumental, és lògic que siguin les regions que més creixin. Ara bé, és força agosarat parlar, com ha fet algun mitjà de comunicació local, de "màquina de creació de riquesa". Potser és més sensat definir la situació com a "màquina d'incentivar el col·lapse".
En tot cas, el model de creixement de les Illes Balears continua sent una màquina de generació de desigualtats, i manté una posició modesta -la setena- en el rànquing de comunitats autònomes pel que fa al PIB per capità. La mitjana de l'estat espanyol es va situar en 25.498 euros per habitant, i la de la Unió Europea en 32.430 euros. A casa nostra el PIB per capità va ser de 24.866.
Fins aquí les dades (els indicadors). Ara posem-hi el sifó:
El PIB és l'indicador econòmic fetitxe del neoliberalisme. El "sentit comú" hegemònic explica que creixement del PIB és sinònim de bona salut econòmica. I a l'inrevés. Si baixa, vol dir que hi ha crisi econòmica. Per consegüent, un PIB a l'alça és una benedicció per a la societat. Però això és una fal·làcia. Allò que veritablement és positiu per a la societat és una economia en pau amb el planeta, afavoridora d'igualtat i justícia social.
Val a dir que les critiques a la cientificitat del PIB es remunten a la seva invenció. Fins i tot l'economista considerat el seu pare, Simon Kuznets (1901-1985), va quedar insatisfet amb l'invent en considerar que l'indicador hauria d'excloure del còmput les accions que tinguessin un impacte negatiu en la vida de la gent, com ara la indústria armamentista o les practiques contaminants. Però la dinàmica mercantilista neoliberal de les darreres dècades ha convertit el PIB en el rei dels indicadors econòmics.
Una de les causes d'aquesta "coronació" és que, excepte raríssimes execucions, no s'ensenya altra cosa a les facultats d'economia. No es recomana el llibre intitulat "Mesurar les nostres vides: les limitacions del PIB com a indicador de progrés" (2013) subscrit pels Premis Nobel d'Economia Joseph E. Stiglitz i Amartya Sen, i pel destacat economista francès Jean-Paul Fitoussi.
Afegim-li alguns exemples de crítiques més recents: i) A una entrevista al diari El País (26-09-2021) la molt neoliberal vicepresidenta primera i ministra d'afers econòmics i transformació digital, Nadia Calviño, digué literalment: "El PIB es un indicador muy importante, pero no refleja adecuadamente factores clave de progreso económico, por ejemplo, sobre el medioambiente, la digitalización y la cohesión social". ii) En un article publicat el passat 25 de maig, el director del digital elDiario.es, Ignacio Escolar, escrivia: "El Instituto Nacional de Estadística está calculando mal tanto el PIB como la inflación: hay errores notables en los dos principales indicadores económicos de España". Són dues opinions de gran valor per qüestionar el mesurador totèmic del PIB, justament perquè no provenen de la dissidència del mainstream econòmic.
En qualsevol cas, continuar considerant el PIB com indicador tòtem de l'evolució de la riquesa econòmica d'un país és una aberració. Cal recordar que les mètriques del PIB, entre altres absurditats, inclouen l'aportació a la "riquesa" de la prostitució, el tràfic de drogues, o les activitats econòmiques directament responsables de l'escalfament climàtic. Alhora és un indicador desdemocratitzador. Democratitzar la democràcia vol dir, entre altres coses, posar el focus en indicadors que mesurin la millora de la vida de la gent, l'evolució de les grans desigualtats i del benestar, i la salut del planeta.
Hi ha alternativa al PIB (altres dogmes neoliberals han caigut, com ara, el succeït al Regne Unit en relació amb la rebaixa d'impostos com a poció econòmica màgica). Hi ha indicadors sintètics alternatius –entre d'altres l'índex de felicitat o l'índex de Bona Vida (benestar)- que comentarem en pròximes entregues d' "Indicadors amb sifó". De moment, constat que al PIB li passa com a aquell rei del conte "El vestit nou de l'emperador", de Hans Christian Andersen. El rei anava nu i tothom veia la seua nuesa, però ningú no gosava dir-ho, fins que un nen, lliure dels prejudicis dels adults, diu el que és obvi i exclama: "El rei va nu!"
