La gastronomia mallorquina d’aquell temps, que eren els del primer Noucentisme. Confiteria prodigiosa, sempre segons Puget i la versió que ens ofereix Josep Pla, que resistia perfectament la comparació amb la del Manlleu, també excel·lent. Hi afegeix: «He estat sempre afeccionat a la xocolata a l’espanyola, que és cosa capellanesca. A la francesa m’agrada menys.» Les xocolates a l’espanyola que va menjar a Mallorca, les recorda amb tendresa i agraïment. Assaboria la llet, sobretot de cabra, que amb torrades i mantega trobava que era magnífica, una menja insuperable. Gaudia del plaer que li proporcionaven els dolços de crema i les confitures mallorquines. Els panellets i els braços de gitano. «I no vull parlar de les sobrassades, per no obrir portes obertes.» La biografia també ens informa que en aquell temps cuinaven una sopa de llebre que «...és una de les més conspícues i més suculentes que existeixen al món.» Un invent original de Mallorca.
Aprofitant la seva estada a Palma, Puget anava, alguns diumenges de part de tard, a la tertúlia que Joan Alcover organitzava a ca seva. Segons ell, Alcover era ric. També era relator únic de l’Audiència. Un home precís, ordenat, d’un tracte i d’una bondat assegurats. I hi afegeix: «La seva tertúlia de poetes, reverencial i atenta, tenia un aspecte una mica anacrònic, però el seu ambient era agradabilíssim.» L’amic entranyable de Joan Alcover va ser Antoni Maura. Poca gent sap, diu Rafel Puget, que el poeta va ser un orador de gran categoria, perfecte, «...de molt de fons, de dicció dominada i precisa, d’entonació i correcció acusadíssima. Improvisava, a més a més, saborosament.»
Antoni Maura aconseguí que Alcover entràs a la seva candidatura de Mallorca. En el curs de la campanya electoral, ofereixen un míting plegats, davant la població de Ciutat. Tothom hi va estar d’acord; el discurs de Joan Alcover superà de molt el de Maura. Elegit diputat, arribà al Congrés de Madrid. La gent esperava molt de la seva oratòria, que fes un gran efecte. Era l’època de la guerra de Cuba. Però qualque cosa no va anar bé, perquè al Congrés, Alcover, no hi va intervenir ni un pic, no hi va pronunciar ni una sola frase. Absolutament res. Aviat va abandonar la carrera política, totalment desenganyat, indiferent. Va ser quan va passar d’escriure en castellà a escriure en català. Puget acaba l’apartat, «Aquesta determinació ha salvat de l’oblit la seva gran intel·ligència.»
Precisament un dels darrers poemes d’Alcover està dedicat a Antoni Maura, El ginebró. Hi descriu l’ombra que va fer als dos amics un ginebró ric i vigorós durant una dificultosa excursió de muntanya. Aquells versos varen significar «Un comiat a l’amic i al món de les hores esvaïdes.» Tot d’una, Rafel Puget passa a descriure la seva versió dels moments més tràgics que va haver de viure el poeta: «Fou un home indescriptiblement desgraciat. L’any de la grip es trobà que en una mateixa nit se li morien dos fills: un fill, a Palma, i un fill estudiant a la Universitat, a Barcelona.» I continua el relat: «L’espectacle de veure un pare partit entre l’agonia —sentida per telèfon que estava ocorrent a Barcelona, mentre a dues passes se li moria l’altre fill, és una de les situacions més dramàtiques que poden imaginar-se.» Alcover, quedà, durant una llarga temporada, en un estat letàrgic. Va ser en aquella època que va escriure les seves millors elegies.
Puget acaba el capítol informant que Alcover anava a Barcelona cercant la companyia, de tard en tard, d’uns quants amics. L’editor Francesc Matheu, Narcís Oller, Miquels dels Sants Oliver, Pin i Soler, Bassegada... La colla solia anar a dinar a un o altre restaurants dels voltants de la capital catalana. «Alguna vegada anàvem a can Joanet, de Badalona. De sobretaula, davant la mar, Alcover era insuperable.» Recitava poesies, parlava de qualsevol tema amb una veu greu, una dicció pura i matisada, amb un domini prodigiós de l’idioma. Afirma: «Alcover ha estat un gran poeta perquè la seva distinció vorejà, constantment, la poesia»
I Puget acaba d’aquesta manera: «La més gran il·lusió de la meva vida ha estat: poder viure els hiverns a Mallorca buscant antiguitats; passar les primaveres a Barcelona dedicant les hores als amics; passar els estius a Collsacabra contemplant els arbres i el cel, i les tardors a París... És clar, ha estat impossible... ¿Però no us sembla que el programa hauria realment valgut la pena?»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.