Ideòlegs i cacics (1890)

"Aquests elements exteriors que composen el sistema són tres: primer de tot, els oligarques, els anomenats primats, prohoms o notables de cada bàndol i que en formen la plana major, residents quasi sempre al centre; en segon lloc, els cacics del primer, segon o anterior grau, disseminats pel territori; en tercer lloc, el governador civil, que els serveix d'organisme de comunicació i d'instrument. A tot això es redueix fonamentalment tot l'artifici sota el qual gemega, retuda i agenollada, la nació".

Això deia Joaquim Costa de com funcionaven les coses a l'Espanya del seu temps, donant per suposat que el sufragi, dins aquelles condicions, no era més que una comèdia de mal gust. Afirmava el polític que la corrupció es trobava dins l'essència mateixa del sistema, especialment en els mecanismes de control del caciquisme. Mitjançant aquell sufragi fraudulent, aquella organització estatal resultava ridícula. Atès que, mitjançant una tècnica que permetia als partits de fer una certa propaganda i, fins i tot, conquerir llocs dins una oposició minoritària, aquests no veien que els fos permès en darrera instància la conquesta democràtica del poder.

Pablo Iglesias, però, considerava el sufragi universal, en el millor dels casos, com un excel·lent mitjà d'agitació i propaganda en favor de les idees socialistes, tot i que, tanmateix, no es podria arribar a l'emancipació de la casta treballadora. Deia: "És ben cert que nosaltres aspiram a dur representants de les nostres idees al municipi, a la Diputació i al Parlament; però mai no hem cregut ni creim que des d'allà es pugui destruir l'ordre burgès i establir l'ordre social que nosaltres defensam".

Com es podria, doncs, segons Iglesias, destruir l'ordre burgès? La paraula clau era "revolució". Tanmateix, el socialisme mantendria durant aquella dècada dels 90 una actitud estable sobre aquest problema, que ratificà al llarg de quatre congressos... "El Congrés declara -deia en una d'aquelles avinenteses- que el Partit Socialista Obrer haurà d'atendre a la conservació d'aquelles llibertats, sense que l'acord del Congrés de Barcelona referent a l'actitud amb els partits burgesos pugui ser entrebanc per tal que el partit presti la seva cooperació a altres partits avançats dins el camp burgès quan aquests passin pel perill de desaparèixer o siguin foragitats en la pràctica, i s'hauran d'adoptar aquelles actituds i determinacions que les circumstàncies puguin aconsellar.

"Segurament, es pensava en la conjunció republicana i socialista com la fórmula més viable en aquells moments. Però la República era lluny encara. Mancaven més de quatre dècades per poder assolir-la i l'Espanya caciquil seguia dominant en tots els aspectes. La pregunta era clara entre els ideòlegs socialistes del moment: La revolució o la lluita dintre del sistema? El fracàs electoral de la segona proposta fou clamorós.