La bombarda (1948)

Sabem que les bombardes eren boques de foc que disparaven projectils de pedra o de ferro i que es varen fer servir durant els segles XIV i XV. Això ens trasllada, tot pensant en la cronologia bèl·lica, a la revolta o revolució dels anys 1450-52, quan el manacorí Simó Ballester, àlies Tort, capitanejava un exèrcit popular de més de dos mil homes. Quan Francesc Erill, el capità general, vingué de Nàpols amb mil soldats, els terribles sacomanos, i quatre-cents cavalls, per a comminar tothom a la submissió, hagué d’anar pels pobles. La darrera batalla deixà vuitanta pagesos morts a prop d’Inca i vuitanta més, presoners, foren penjats pels arbres.

Els sacomanos, de l’italià, sacco, saqueig, era la tropa més cruel de l’època, que més que fer presoners s’estimava matar, torturar, mutilar o violar, llançant-se per damunt de tot al robatori de qualsevol cosa que pogués ser objecte de botí. A la resta dels pobles capturaren i executaren dues-centes persones més, mentre que tres-cents fugitius, que abandonaren l’illa, pogueren contar les malifetes de les autoritats i els seus sicaris. No és estrany, doncs, el valor, sense reserves, que tenia a qualsevol vila una peça artillera.

El foc violent capaç de defensar els murs més exteriors d’una població i que apagat, ple de rovells, reduïda la seva fèrria estructura a trist afegitó urbà, inspirava la poetessa de Llucmajor, la mateixa que havent mirat el passat, observava també el futur, quan dedicava aquestes breus estrofes "a les donzelles de l’any dos mil": "Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa/ que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;/ jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa/ que s’allunya de mos versos dins l’esbart voleiadís".