Sota el reialme de l'eufemisme

És la gràcia que té aquesta facultat humana que anomenam llenguatge. Hom pot girar el calcetí una mica així com li vengui en gana. Mostrar les parts més llustroses, amagar les més pudentes, les més poc miradores. Aquell forat que s’ha format a la punta del dit gros o aquell enduriment produït per la suor quan per desídia hem fet servir el mateix joc un dia més del que seria recomanable. I es veu que per a uns ara els toca fer equilibris damunt la corda fluixa de les paraules, inventar-se sinònims o reciclar-los tot per esquivar el mot que tant espanta: la paraula crisi. No estic gaire al dia, entre d’altres coses perquè l’actualitat política m’avorreix. No sé si és producte de l’edat o de què, i estic segur que us passa a bona part de vosaltres, que quan un polític obre la boca, ja pots intuir allò que dirà, mot per mot. Són tan previsibles com les rodes de premsa dels entrenadors una vegada acabat un partit de futbol. I en canvi, ningú no ha proposat mai de suprimir aquestes compareixences davant els periodistes. Per tant, ara en tenim uns, els del PSOE –no perquè sigui aquest partit en concret, sinó perquè és a qui li ha tocat torejar aquest miura– que miren de posar mà al diccionari per parlar de l’apujada del tipus d’interès, de l’apujada de les hipoteques, del preu del carburant, de l’augment de l’atur, de la taxa d’inflació o de qualsevol d’aquests indicadors dits macroeconòmics, i en parlen esquivant la paraula tabú: crisi.

Però curiosament, no només són els polítics els qui, a través de les paraules, intenten minimitzar l’estat actual de l’economia. També els experts en el tema intenten treure ferro a l’assumpte i, tot i que entre línies, donen a entendre que és la situació més crítica que s’ha tengut en els darrers quaranta anys. Potser, ja ens convé que li treguin una mica de ferro i que el pànic no s’apoderi de la massa. Ja hem experimentat allò que produeix el pànic dins el fervor popular: els supermercats, arrel de la vaga de transportistes, quedaren més pelats que un jonc. La gent acumulava carretades de coses que, estic segur, en alguns casos acabaran perdent-se, caducant. Potser els economistes tenen raó quan fan aquestes coses car allò que pot ser més nociu sigui el pànic empeltat al cos i no la crisi en si mateixa. Potser fan bé, a través de les paraules, subministrar-nos una mica de Prozac. Ara bé, no estic gaire convençut que el llenguatge dels polítics s’hagi de tenyir d’analgèsics. Sobretot d’una manera tan descarada. Però vaja, són les regles del joc. I encara que incendiïn la nostra monotonia, jobianament els hem d’aguantar.

Aquest cap de setmana, i passant a un altre nucli temàtic, hi haurà el congrés regional del PP, o potser anomenar així aquesta posada en escena és també un eufemisme? Segurament sí, vist el setge que des de Madrid s’ha imposat, amb la presència de na Mato, perquè tot surti com està previst en el guió. També usaran eufemismes que parlaran més aviat de renéixer, de sols ixents, de saluts de ferro, de plenituds, més que no de crepuscles. I també hi haurà els eufemismes que podríem anomenar metalingüístics. És a dir, aquells que serveixen per parlar de la llengua. En sentirem de tots colors per evitar dir el nom científic de la cosa. No fos cosa que allò tan alimentat entre les masses, l’aversió i el pànic al nom científic, produeixi desercions com les de les prestatgeries dels supermercats els dies ja dits. Però què hi farem, aquest és el seu full de ruta! I estic ben segur que, si més no als cappares que formaran l’executiva, ho haguessin d’escriure en privat, com qui confessa un secret en un paper, tots ho farien com cal: posant la paraula català. No obstant això, abans s’assegurarien que el paper, ni que fos un mal esperit, acabaria perdut entre les ones de la mar.

Escriptor i professor