Llengua amenaçada

Hi ha pobles amb una cohesió identitària tan forta que els permet d'enfrontar i realitzar importants projectes col·lectius. Això fa, per exemple, que els bascos puguin seguir avançant en la normalització de l'euskera, una llengua que havia estat fins fa poc reduïda a l'àmbit rural, molt fragmentada dialectalment, i amb escassa tradició literària. Aquesta cohesió identitària també ha fet que els jueus hagin retornat a la vida l'hebreu, llengua que havia desaparegut de la vida quotidiana feia 2200 anys, i que avui tornen a parlar set milions de persones a Israel, i alguns milions més arreu del món.

La nostra identitat està molt lligada a la nostra llengua. N'és el factor principal. La nostra catalanitat és sobretot lingüística. Si la llengua segueix fent tombs rost avall, n'estarà fet, d'ella, i de la nostra identitat. Hem de ser conscients que no som gaire lluny de depassar el punt de no retorn. És el moment de convocar amb més força encara les potencialitats encara existents en la societat per dur al davant de l'escena el debat públic sobre la llengua. És el més urgent en aquest moment perquè si no feim l'ull viu se'ns escolaran pel forat negre de la història llengua, identitat, orgull i dignitat. És una tasca que ha de ser impulsada, d'una banda, per les associacions cíviques més representatives en la defensa dels nostres valors, singularment l'OCB, i, de l'altra, pel Pacte de Govern, que ha de ser conscient de la gran responsabilitat que en aquesta qüestió té davant la història, la nostra història. La UIB també hi tendrà més d'un mot a dir. Aquest debat ha de tenir la capacitat d'engrescar un gran nombre dels ciutadans que durant les últimes dècades hem contemplat de forma passiva el decandiment de la nostra llengua catalana. Hem d'esdevenir actius i militants per la llengua. Aquell lema de l'OCB dels anys setanta és més vigent que mai: «Lluitem per la nostra llengua».

Deia al principi que el més inquietant és la substitució del català al carrer. Des de sempre, tant si lluïa el sol de la democràcia com si queia el calabruix de les dictadures, el carrer havia estat el medi on s'operava de forma natural la immersió lingüística. Record com, en la meva infància allà pel començament dels anys seixanta tot just retornant amb els meus pares de l'emigració americana a una vila mallorquina entre Es Pla i Migjorn, els meus nous companyons de jocs al carrer, amb aqueixa crueltat benigna pròpia de la infantesa, quan em sentiren parlar per primera vegada feren una gran lulea d'insults «'no sap xerrar es mallorquí! 'no sap xerrar es mallorquí!». Va ser la primera lliçó de català, de català col·loquial de Mallorca. I va ser efectiva, tant que, gairebé mig segle més tard, em record perfectament d'aquelles paraules. Al cap de pocs dies, no mesos ni setmanes, us ho ben assegur: ja sabia xerrar es mallorquí! Almanco a bastament per defensar-me de les escomeses d'aquells petits garameus porrerencs.

Tots sabem la gran importància que té la immersió lingüística. Però perquè hi hagi immersió cal que hi hagi un medi escaient on immergir. Si aquest medi falla, totes les polítiques, normatives, percentatges i quotes en defensa de la llengua catalana no tendran els efectes esperats. Els reptes presents i futurs passen per preservar o reconstruir aquests espais vitals per a la llengua de forma que actuïn com a vedats on la llengua pugui manifestar-se sense condicionaments ni traves externes. Els reptes també passen per l'adaptació a les noves tecnologies. Internet i les noves autopistes de la informació ja han suplantat una gran part de les funcions del carrer i la plaça pública tradicionals. La revolució tecnològica i la globalització comporten alguns perills per a les nostres llengua i cultura, però crec fermament que els avantatges que en traurem seran molt superiors. És gràcies a internet i a l'edició on-line del DdB que, trobant-me lluny de Mallorca, us puc escriure aquestes línies. És gràcies a les noves tecnologies que per tot Europa i Amèrica podem veure via satèl·lit emissions en català del Principat i del País Valencià, i potser aviat també de les Illes (..hem! ..hem! Govern Balear, hi sou?).

Els paràgrafs precedents volien esser la introducció a unes reflexions sobre alguns aspectes sociològics i psicològics que, si em permeteu l'atreviment, vull aportar al debat sobre el futur de la nostra llengua. Però això ja sobrepassaria les dimensions recomanables d'aquesta carta al director. De manera que, amb la benvolença del director, ho deixaré estar per un altre dia.

Joan Gabriel Mora. (rebut per e-mail).