Pere d'Alcàntara Penya, un record

Divendres horabaixa llegia Un qui se mor, un poema ple d'ironia i tendresa en el qual l'autor, Pere d'Alcàntara Penya, descriu el propi enterrament. Penya va morir l'any 1906, però jo n'ignorava el dia. Vaig sentir curiositat per saber-ho. Concretament, la mort va visitar-lo el catorze d'abril, a hora foscant, i ambdós, Penya i la mort, conversaren plàcidament fins l'endemà. El seu amic, el pedagog i poeta Mateu Obrador, en va fer la necrològica a La Almudaina. L'he poguda llegir, reproduïda, a Pere d'Alcàntara Penya, vida i obra (Miquel Font, editor). La casualitat va fa fer que la meva lectura coincidís hora per hora amb el moment que el seguici mortuori s'encaminava des del carrer de Moliners, prop de l'església de Sant Miquel, al cementiri. «Ja som partit Rambla amunt...», escriu el poeta. I d'això en feia cent anys! Vaig alçar l'esguard del paper per deixar-lo vagarejar pel jardí que s'estén davant el meu estudi. I en el jardí no vaig veure allò que és evident, un espai obert tot de rosers florits, sinó la Rambla, el convent de les Tereses, i a l'infinit crepuscular, les Quatre Campanes. «Un qui se mor» s'enceta amb els versos següents: «Ai!... Jo em muir!... Ja som partit!/ Ja som partit Rambla amunt.../ Me record que en aqueix punt/ jugava, essent nin petit,/ amb altres criatures/ innocents i pures;/ i al dar-mos juguetes/ fèiem mamballetes.../ i ara de mixtures/ tenc ple mon gavatx.../ Me'n vaig!/ Me'n vaig!!/ Me'n vaig!!!». Penya contempla el seu propi traspàs amb melangia, però no de manera traumàtica. Determina aquesta visió la seva conformitat cristiana i el fet que havia superat els vuitanta-tres anys. Ho deixava tot fet: una vida plena de treball i coneixement, uns anys d'advocat al servei dels pobres, una obra literària que li havia procurat reconeixement social. I una família ben situada econòmicament que, a més a més, l'estimava. L'únic terratrèmol que va colpir el seu cor va ésser el provocat per la mort d'Antònia, la seva esposa, encara jove. Tanmateix, fa la impressió que en el moment del traspàs, Penya tenia el convenciment que cadascuna de les peces del seu món emocional encaixava perfectament en el trencaclosques de la pròpia biografia. No hi ha por, ni s'entreveu la més insignificant sensació d'haver deixat quelcom a mig fer, en el comiat. Si de cas, s'hi posa de relleu la melangia de deixar una ciutat, Palma, que s'entrellaça amb els seus sentiments més preuats: els que professa a l'esposa, als fills, als amics, a la llengua, a la terra. Vegeu-ne alguns exemples: «Ja em mir en el brollador,/ que està devora la Porta/ de la Ciutat... Allà morta/ vaig plorar la meva amor». Diu, més endavant, amb ironia: «Ja veig les Quatre Campanes.../ l'aire pur reviure em fa,/ i sent renàixer les ganes/ d'anar-me'n a passejar». I en el mateix to: «Ja arrib prop de ca Dona Aina;/ i me veig; ... Ai! Quin calfred!/ dins quatre posts, més estret/ que l'espasa dins la vaïna». Penya va ésser un home de cor net, que deixava amics pertot on passava. No l'anguniava, la mort. Diu, a la penúltima estrofa: «Ja m'entren al Cementiri.../ lloc per a mi sempre estimat.../ lo que és estat sia estat.../ Déu s'apiadi de ma miseri.../ Aquí hi trob companys/ i amics que m'hi esperen;/ mestres que volgueren/ curar mos afanys.../ defensar mos anys.../ és lo que ara assaig.../ Me'n vaig!/ Me'n vaig!!/ Me'n vaig!!!». Gabriel Alomar va assistir a les exèquies. Reprodueixo, del llibre ja citat, l'anècdota que va contar del seguici: «... un Tio Vivo giravoltava sorollosament, amb gran esclat d'orgue i cridadissa. Un instant, de sobte, aquell aixordament s'aturà en sec; i els nins muntats en els cavalls de cartró o acaramullats en els carruatges i barquets de fusta badaren els ulls, àvids, a l'espectacle inesperat. I quan la comitiva va desfer-se, i la carrossa mortuòria sortí de la ciutat, la música estrepitosa reprengué la marxa interrompuda i la cridòria popular recomençà els xisclets d'alegria». Cal recordar l'estrofa darrera: «De veres, som ja difunt.../ no sé on som, ni d'on venc.../ solament repar que tenc/ tres pams de terra damunt./ Què ha durat mon viure?/ un llamp, un alè/ de dol i curt plaer.../ un somni d'orat.../ Ara em sent reviure/ dins l'eternitat!.../ me'n som anat!/ anat!!/ anat!!!». Era, el seu, un adéu que ressonava com un badall, feixuc, de campana. Potser encara ressona, i de tot això ja en fa cent anys! S'allunyà el poeta, per les Quatre Campanes, però ens deixava la veu. Així com van les coses, no és arriscat afirmar que en un futur no massa llunyà, La Colcada serà l'únic referent que els infants tindran del nostre ahir. Ho dic de passada, i sense cap esperança que es pugui produir una rectificació honrosa: sembla que el Pepé i UM han impedit amb els seus vots, que prosperés, en el Consell de Mallorca, una proposta del PSM per promoure un seguit d'actes en record i homenatge de Pere d'Alcàntara Penya.